La innovació al futbol : Giuseppe Mascara

Hola,

Tothom es va meravellar amb el gol d'estratègia del Barça diumenge passat.
Aquest tipus de jugades són les que deixen en evidència als entrenadors cap-quadrats, que no aporten res al futbol i que tot ho basen en aquella màxima que diu : "En el futbol està tot inventat".

Doncs no.

I la demostració d'això és que sempre hi haurà algú que innovi aconseguint resultats tant sorprenents com genials com el que es va veure a Itàlia fa uns dies.



Visca la creativitat i l'enginy en aquest futbol que n'està molt necessitat.

La famosa i pesada motxilla

"El FC Barcelona cancelará hoy de manera definitiva el crédito bancario sindicado de 92,5 millones de euros que la directiva firmó en el verano de 2003 para hacer frente a la situación de crisis económica que atravesaba la entidad cuando Joan Laporta y su junta llegaron al cargo.
Lo que el entonces vicepresidente económico, Ferran Soriano, denominó como ‘la mochila’ que habían heredado de la etapa en la que Joan Gaspart fue presidente dejará de ser un peso añadido a la hora de gestionar el club.
El actual vicepresidente económico, Joan Boix explicó en ‘Barça Camp Nou’ que desde el 30 de junio han devuelto al grupo de entidades bancarias que lideraba ‘La Caixa’ los 13,6 millones de euros que restaban, con lo que el Barça habrá sido capaz de devolver esos casi cien millones de euros en poco más de cinco años sin que se haya resentido el crecimiento del club que para la presente campaña tiene previstos unos ingresos de 380 millones de euros. El Barça ha ido devolviendo una media de algo más de cuatro millones de euros en los últimos tres meses.
El Barça ha podido liquidar el préstamo, en buena medida, gracias al importante incremento del volumen de negocio debido a las nuevas fuentes de ingresos que se han ido generando. Los éxitos deportivos y la proyección mundial de las estrellas blaugrana devolvieron al equipo entre la élite mundial.
Como consecuencia de ello llegaron la mejoras de los contratos de patrocinio, en especial el de Nike, y el de los derechos televisivos. Estas fuentes de ingresos junto a una mejor explotación del merchandising han resultado claves para reflotar la economía del club.
Durante los primeros ejercicios, entre 2003 y 2005, el Barça apenas pudo reducir la deuda pues necesitó invertir en fichajes, aunque esa política de contrataciones se combinó con una importante reducción inicial de los gastos. De ahí que el porcentaje de la deuda bancaria respecto a los ingresos fuera tan alto: del 55% en la campaña 2003-04 y del 44% en la 2004-05.
Fue a partir del ejercicio 2005-06 cuando el Barça pudo devolver el crédito sindicado. Casi 24 millones ese curso, 29 en el siguiente y 26 en el 2007-08. En el balance de esa campaña, la deuda representaba tan solo el 13,6 % del presupuesto"

Inauguració : El Fòrum GOLB a Facebook

Primer va ser l'aparació d'aquest blog per compartir notícies i opinions, posteriorment Google Grups que ens permet distribuir facilment els temes de debat a través del correu electrònic.

El Fòrum GOLB dona un salt en la seva difusió i aposta per tenir presència a Internet a través d'una de les xarxes socials amb més renom i nombre d'usuaris, FACEBOOK

L'Administrador ha convidat a tots aquells membres del Fòrum que li constava tenien compte a Facebook, i alhora s'ha fet extensiva la invitació a d'altres amics que de bon segur aportaran i gaudiran en l'intercanvi d'informació.

Encoratjo a tots aquells que participeu del Fòrum i que encara no teniu compte a Facebook que us doneu d'alta, i d'inmediat podreu afegir-vos al grup Fòrum GOLB a través del meu perfil. Tot això a banda, és clar, de poder contactar amb les vostres amistats al marge del grup.

Ens veiem a la xarxa !!!

Campanya Fòrum - Pilota d'Or a Messi

Hola, Fòrum :


Si fa uns dies posàvem un link al blog per poder votar donant suport a que la xarxa de metro de Barcelona tingui una estació amb el nom de Camp Nou, avui ens adherim a la campanya que dóna suport a Messi per intentar aconseguir la Pilota d'Or.







Tots els que volgueu votar per ell podeu entrar al blog del Fòrum, forumgolb.blogstpot.com i trobareu un link a la web del diari Sport.


Messi tindrà un dur rival, perque el nou crack de l'Ajax està rebent infinitat de votacions arreu del món, tal i com apuntava el diari Marca ahir mateix (veure foto adjunta).

Obviament si algú enten que qui es mereix la pilota d'Or és M.V.P. doncs que esperi Nadal per enviar una carta a Santa Claus.



Salutacions...

Barça 6 - At. Madrid 1 :"¿ Bota de oro ? ¿ Por qué no ?"

No és gens normal un resultat com el de Dissabte, però molt menys ho és que es doni contra un At. Madrid de qui aquest any tothom parlava meravelles.
Si és cert que contra els matalassers sempre hi ha hagut joc obert i força gols , recordem la Gran Remuntada (5-4) amb Robson a la banqueta i el macanudo Pizzi consagrant-se, o el 4-3 de l’Atleti al Barça del Dream Team amb Romario fent maravelles de les seves, per posar només dos exemples.

Un podia esperar un partit de bon joc , però el que ningú podia imaginar era una golejada tant contundent i a sobre de la manera que es va produïr, on abans del minut 10 ja anàvem guanyant 3-0.
Crec que tot plegat va ser la resultant de tres factors clau,

- Les baixes de l’At. Madrid. No se li ha donat importància però tenir 6 titulars lesionats ha de minvar a qualsevol equip. En qualsevol cas això també demostra ho complicat que és avui en dia mantenir-se a dalt de la taula a la Lliga i compaginar-ho amb una bona actuació a Champions, afegit a les continues competicions internacionals de les sel.lecions. Barça i Madrid que es troben en aquesta situació fa anys són els que més ho pateixen, i la solució està clar que passa per buscar un calendari únic i tenir una plantilla amplia amb la que poder aplicar una política de rotacions.

- El segon motiu crec que va ser la predisposició de l’At. Madrid a venir a jugar a futbol. Fins ara el Barça ha jugat contra equips que es tancaven al darrera i no tenien cap vocació ofensiva. Podriem repassar els darrers partits amb Numància, Racing, Sporting Lisboa, Shaktar, i en tots detectarem la mateixa tàctica. Tots tancats al darrera i a esperar. L’At. Madrid , conscient i amb confiança del bon joc que estan fent aquest any va venir a jugar sense complexes al Nou Camp i es va veure desbordat. Aguirre ha reconegut el seu error, perque segur que si hagués posat 5 defenses i un migcamp més endarrerit no hagués donat aquestes facilitats.

- Per últim i com a factor més important, l’efectivitat de cara a porteria. En els alguns partits haviem creat fins a 15 ocasions i la renda havia estat d’un sol gol, mentres el rival ens arribava un cop i ens feia un gol.
Dissabte va passar que hi va haver un 50% d’acert en els remats a porteria, i això que Iniesta va fer dos pals i tot. Amb aquestes estadístiques estava clar que si el Barça creava ocasions arrivarien gols.

Sobre les valoracions personals, no cal dir que Messi va estar estel.lar. Crec que es va prendre el seu duel personal amb Kun Agüero com una demostració a tot Argentina (i a Maradona en particular) de qui és qui. I ho va aconseguir sobradament.

De la defensa dir que crec que vam poder tornar a veure el Márquez que vam fitxar fa quatre anys, contundent al darrera i perillós en atac a pilota aturada, el seu merescut gol va ser clau per obrir la golejada i ens obre una via ofensiva que cal explotar quan els gols no arriben en jugada. Crec que feia anys que el Barça no aprofitava corners i faltes com ho està fent l’equip de Guardiola en aquest principi de temporada.
Abidal va demostrar una certa millora, espero que fruit del final del ramadan. I Piqué i Puyol no van tenir massa feina , tot i que personalment cap dels dos em dona tranquil.litat, per motius diversos.
En el mig del camp , Busquets espectacular, ja ha demostrat que pot jugar contra qui sigui a Lliga i Champions, només li queda batejar-se en un derbi contra el Madrid i ja tenim jugador per anys. Ho fa fàcil , no refusa el contacte i mossega quan cal, em recorda a un jugador que crec hauriem d’haver tingut ja fa anys, Xabi Alonso.
Gudjohnsen va estar molt bé, no podem esperar grans meravelles tècniques d’ell com tampoc les esperavem de Bakero, però la seva entrega i feina al mig camp és bàsica per compensar el joc de gent més creativa com Xavi o Iniesta. Queda clar que s’ha passat dos anys a l’ombra en bona part perque un islandès a la cort brasilenya no encaixava i imagino que Deco i Ronaldinho contribuien a que no ho fes bé en les contades ocasions que jugava.
De la davantera, resta dir que Eto’o va tornar a fer d’Eto’o i aquesta és l’efectivitat que ha de donar-nos. La mala cara que va posar en el canvi demostra allò que tothom pensa, que quan les coses van malament explota, però sembla que a Guardiola no li tremola la mà i canvia a qui creu que li toca.
I de Iniesta em sembla que és just dir que s’està convertint en un crack total, crec que està substituint a Ronaldinho sobradament en quan al joc que ens pot donar, i si en comptes de La Manxa fós de Sao Paulo tothom estaria parlant d’una estrella d’àmbit mundial.

M’he deixat pel final la valoració de M.V.P., també és just dir que el seu rendiment aquest any és molt bò. Destaco la seva aportació bàsicament en l’aspecte d’assistències i presència en atac. No em dol reconeixer-li aquests mèrits perque el que vull per damunt de tot és que els jugadors que esculli Guardiola ho facin ho millor possible. No és cap novetat , almenys per a mi, veure un M.V.P. demostrant una tècnica acurada, això no contradiu el que sempre he defensat, que Xavi pot jugar sempre hi quan tingui gent que li faci la feina per darrera. Quan amb Van Gaal jugava de cervell era ridícul perque és incapaç d’aguantar el migcamp ell sol, i quan Rijkaard l’ha posat per la dreta amb només 3 migcampistes, no ha fet altra cosa que deixar venuts sempre als laterals que li han posat com Belleti o Zambrotta.
Luis Aragonés li va muntar un equip per ell , amb 5 migcampistes on ell era l’únic sense responsabilitats defensives, i ara Guardiola ha adaptat l’esquema per donar-li més protagonisme. Segons diuen alguns té més “llibertat en atac”, que llegit en altres termes per a mi vol dir “menys responsabilitats en defensa”. O sigui, pensament del Mestre, si no defenses bé et trec la responsabilitat de defensar i llestos, en comptes de ficar-te en calçador en una posició on cal bregar i posar-hi el peu cada jugada.

Tot això em sembla fantàstic, però continuo sense acceptar I em repulsa veure el tracte de favor que té aquest jugador per part de bona part de la premsa. Sense anar més lluny, en El Mundo Deportivo d’ahir es feien les valoracions de l’equip i lògicament es desfeien en elogis cap a Messi posant-lo com “El Mejor” , després a Iniesta com “Genial” i a l’arribar a Xavi el valoraven com “Impresionante”.
Fins aquí tot normal, però l’afegit en la valoració de Xavi era , “¿ Bota de oro ? ¿ Por qué no ?”.

Després del que es va veure al Nou Camp , si hi ha algun jugador que pugui optar a la Bota d’Or hauria de ser Messi, i si ens acompanya un títol europeu segur que serà per a ell.

Però està clar que qui va fent apunts d’aquest estil sobre M.V.P. no és objectiu i demostra constantment l’existència de no sé quin interès ocult que fa que s’aprofiti qualsevol actuació brillant per encumbrar a aquest jugador inclús per damunt d’altres companys que per qualitat, nivell i repercusió mundial s’ho mereixen molt més.

Hace 25 Años : "Estas botas son la cara y la cruz del fútbol"

Aquel día de la Mercé, fiesta mayor en Barcelona, lo emprendió Maradona en un hospital y lo apuró en otro. De buena mañana, visitó a un niño atropellado por un coche. "Cuando me vio, se le iluminó la cara. Le di un beso y me apuré a irme, porque esa misma noche tenía que jugar el partido", relata El Pelusa en su biografía, Yo, el Diego de la Gente (Planeta). Cuando Maradona se disponía a franquear la puerta, el niño reunió las pocas energías que tenía para gritarle: "Diego, ¡cuídate, por favor, que ahora van a por ti!". Y por la noche...

"¡Schuster! ¡Schuster! ¡Schuster!", gritaban las 120.000 almas congregadas aquel sábado de castells y sardanes en el Camp Nou para ver el primer gran duelo del año, el campeón de Liga, el Athletic de Bilbao, ante el campeón de Copa, el Barcelona. El alemán acababa de cometer una dura entrada, no sancionada, sobre Andoni Goikoetxea, el defensa con que se había topado dos años antes en San Mamés, con funestas consecuencias: rotura del ligamento interno y del ligamento cruzado de la rodilla derecha, nueve meses de baja. "¡Schuster!", oía Maradona, que lo narra así: "El vasco estaba que volaba. 'Yo le voy a matar', decía. Entonces le dije: 'Tranquilo, Goiko, serenate, que van perdiendo 3 a 0 y por ahí te ganás una amarilla al pedo".

Antes de que el juego se detuviera, Maradona cayó al medio campo en busca del balón, de espaldas al marco del Athletic y con Goikoetxea, furioso, cosido a sus talones. El silencio se hizo en el coliseo. "Sentí el golpe, oí el ruido, como de una madera que se rompía", describe Maradona. El futbolista yacía sobre el césped, las manos sujetando su lastimado tobillo izquierdo, aplastado contra el césped por la adidas del vasco. El árbitro, el murciano Jiménez Madrid, 46 años, jefe de inversiones de la Caja de Ahorros de Alicante y Murcia, sólo se echó la mano al bolsillo cuando los futbolistas del Barcelona le rodearon para reprobar la acción. Sacó una tarjeta amarilla. Migueli trató de incorporar al Pibe. "No, Miguel, no. Me rompió todo".

Ocurrió el 24 de septiembre de 1983, hace ahora 25 años. "Fue una entrada alocada, no venía a cuento", confesaba Goikoetxea el pasado viernes. "Podía haberla evitado, pero venía precedida por una entrada de Schuster no pitada, y yo estaba más caliente de lo normal. Asumí un riesgo excesivo, pero no hubo maldad".

Víctor Muñoz, hoy entrenador del Getafe y entonces compañero de Maradona, seguía la jugada de cerca. "Goikoetxea quiso imponer su autoridad, marcar su territorio, por eso le entró en el medio campo. No creo que hubiera mala intención, pero se excedió en el cálculo", opina. "Fue una elección desgraciada de Goiko, un tío muy fuerte, una bestia, una máquina", evoca Julio Alberto, lateral izquierdo culé, autor del primero de los cuatro goles que el Barça le coló al campeón. "Aquella entrada no tenía sentido", concluye. Txato Núñez ocupó aquella noche el lateral izquierdo del Athletic. "El partido estaba siendo muy bravo, y el árbitro estaba consintiendo el juego duro. Al principio yo pensé que Maradona no tenía nada. 'Éste nos la está liando', me dije. Luego vimos que se había lesionado. Mala suerte. Fue un lance del fútbol por el que todos hemos pasado. Aquello se magnificó porque Maradona ya era una súper estrella".

"La manifestación del Athletic era entonces muy agresiva", apunta Víctor. "Aquellos Barcelona-Athletic no tenían nada que ver con los de hoy. Eran partidos de máxima rivalidad, a la altura de los Madrid-Barcelona. Nosotros éramos campeones de Liga, y por tanto, el rival a batir", matiza Núñez. "Y hay otra cosa", abunda Julio Alberto: "Entonces se jugaba con más corazón, había más permisividad arbitral. A mí me rompieron el tobillo en una entrada por detrás y no fue ni amarilla". "Sí. Posiblemente, mi entrada sería hoy de roja directa", reconoce Goiko.

"Para comprender lo que ocurrió aquella noche, y lo que siguió, es preciso situar las cosas en su contexto", sugiere Andoni Zubizarreta, inquilino entonces de la portería bilbaína. "La cosa venía de atrás, estalló en aquel momento y se nos escapó de las manos. Dos años antes, Schuster se lesionó tras una entrada de Goiko y estuvo un año parado. A eso se le sumó la rivalidad con el Barcelona, la hegemonía del fútbol vasco [Real Sociedad y Athletic se habían repartido las tres Ligas anteriores] y lo que el fútbol tenía de reivindicativo en aquellos años, los primeros de la democracia, en que las tensiones políticas eran muy fuertes y todo acababa por mezclarse", razona el ex guardameta.

Maradona sufrió fractura del maléolo perineal y desgarro de los ligamentos lateral interno y sindesmosis del tobillo izquierdo. Cuatro meses de baja. "Se ha vuelto a repetir la misma historia", bramó Núñez. "Lo mínimo que le puede pasar a Goikoetxea es que le sancionen hasta que Diego pueda volver a jugar".

Maradona tenía 22 años. En su pierna zurda invirtió el Barcelona 1.300 millones de pesetas (7,8 millones de euros), cantidad nunca antes vista. En Inglaterra, la prensa bautiza a Goiko como Butcher of Bilbao (carnicero de Bilbao) y le tilda de "ejemplo del terrorismo vasco en el fútbol".

El lunes, Goikoetxea rompe a llorar durante su declaración ante los miembros del Comité de Competición, que, sometidos a una presión tremenda, le imponen un castigo de 18 partidos.

La sanción se comunica el miércoles 28 de septiembre. Esa noche, el Athletic remonta en San Mamés la eliminatoria europea que le enfrenta al Lech Poznan. La Catedral escenifica una ceremonia de desagravio. El partido se convierte en un homenaje a Goiko, que marca un gol y es sacado a hombros por sus compañeros. "Era a todo el pueblo vasco a quien yo sentía gritar", declaró aquella noche.

El central jugó aquel partido con las botas que había estrenado cuatro días antes en el Camp Nou: no se las calzó nunca más. Las guarda en una urna de cristal, en uno de los varios salones del magnífico piso que tiene en Las Arenas, asomado al Cantábrico. "No quiero que esto se malinterprete. No las conservo como el que conserva una pieza de caza. Estas botas simbolizan para mí la cruz y la cara del fútbol, su dualidad: por un lado, el acoso que sufrí tras la lesión de Diego; por el otro, lo emotivo que resultó el homenaje de San Mamés", justifica el ex jugador.

Los leones reeditaron el título de Liga, y una semana después se midieron al Barça en la final de Copa. Maradona y Javier Clemente, técnico del Athletic, calentaron el partido. "Si no la ganase el Barça, preferiría que la Copa la ganase el Madrid, porque soy amante del fútbol", dijo el argentino. El presidente rojiblanco, Pedro Aurtenetxe, lanzó un aviso: "No respondo de lo que pueda pasar si Maradona sigue haciendo declaraciones".

El Athletic derrotó al Barcelona. En cuanto acabó el choque, el césped del Bernabéu se transformó en un campo de batalla. "Todos vinieron a por mí y pasó lo que tenía que pasar", justificó El Pelusa. "Goikoetxea quería terminar el trabajo que había empezado unos meses antes".

Aquella final fue el último partido del Pibe con la elástica blaugrana, y aquella Copa el último trofeo que levantó Goiko en su carrera. Tampoco la gabarra ha vuelto a soltar amarras. Maradona y Goikoetxea jamás volverían a coincidir en un campo.

En agosto de 2007, The Times nombró a Goikoetxea futbolista más violento de la historia. "La lesión de Maradona siempre me acompañará. Lo asumo. Lo que me molesta es que haya gente que crea que le retiré. El que retiró al chaval del Zaragoza fue Figo, pero de eso no se habla. Después de aquello, Maradona fue el mejor jugador del mundo. Que eso quede claro. Y que ni siquiera me expulsaron, ¿eh?", reivindica Goiko aunque piense que, "posiblemente", lo mereció.

Temporada 2008-09 - Actualitzem Blog

Coincidint amb aquest inici de temporada fem un petit "restyling" o maquillatge del nostre blog del Fòrum.
La versió 2.0 del Blog es caracteritza per presentar com a imatge de fons a la capçalera la samarreta d'aquesta temporada, que recordem torna a ser amb dues úniques franjes com a la temporada del Centenari.

També podreu trobar com a novetats,


- Ranking - La Porra del Fòrum

És una taula a la part dreta de la pantalla amb el nom de tots els membres del Fòrum i on es comptabilitzen els encerts en les porres que fem periòdicament , normalment coincidint en Champions o en algun partit de màxim interès a la LLiga. Ens servirà per portar el recompte on-line i al final de temporada tindrem el guanyador moral.

- Zona de compromís social

A la part inferior del Blog hi haurà un espai reservat per posar un link cap a alguna pàgina web que considerem d'interès social, preferiblement relacionat amb el futbol o l'esport però sense que això sigui condició indispensable si entenem que el projecte o la obra social s'ho val. Encetem amb la iniciativa de TV3 per reclamar que l'estació de metro que tindrà la línia 9 prop de l'estadi s'anomeni Camp Nou. Qualsevol membre del Fòrum que tingui una proposta que la passi al Fòrum-Master.

- Equip HATTRICK

No sé si algú de vosaltres ha sentit parlar del joc d'Internet Hattrick. Es tracta d'una plataforma que permet dirigir un club de futbol virtual emulant el que seria la gestió d'un club en la realitat. Recorda aquells jocs de PC dels anys 80-90 com PCFútbol o PCManager però aprofitant tota la potència d'Internet, que permet tenir una xarxa de mil.lions de jugadors a tot el món.
Doncs bé, el Fòrum ja té el seu club a Hattrick fundat amb el nom de Fòrum Golb, hem disputat ja una primera competició en un grup de 8 equips partint de la divisió XI, i a manca d'un sol partit per acabar la lligueta estem segons i per tant en zona d'ascens.
Esperem pujar de categoria, i a partir de la setmana pròxima hi haurà un enllaç directe des del Blog a la pàgina web del nostre equip amb totes les estadístiques, resultats, classificació, esdeveniments del club, etc, etc... i el meu desig seria que en un futur les decisions sobre fitxatges i altres gestions les féssim consensuadament entre tots.

Iniciem doncs aquesta segon any d'existència del Blog del Fòrum amb il.lusions renovades i esperant que al final de temporada poguem posar un gran títol cobrint tot el blog que digui :

CAMPIONS !!!

[Champions] Barça 3 - Sporting Lisboa 1 : "Un aprovat i a esperar"

El partit ha estat més senzill del que a priori s'esperava pel sol fet de tractar-se del debut a Champions i tenint en compte que els resultats contra equips mediocres com Numància i Racing no havien estat els desitjats i havien generat certs dubtes a tothom.

Certament l'Sporting de Lisboa ha demostrat ben poc al Camp Nou i crec que hauria de fer replantejar a més d'un si no s'hauria de demanar un mínim nivell als equips abans d'incloure'ls a aquesta competició. Amb ho carregats que estan els calendaris els grans equips haurien de passar directament a una segona fase que començaria a jugar-se a partir de Gener. Això seria ho lògic esportivament parlant, però econòmicament parlant és una bogeria perque precisament qui sosté el show business són els grans equips amb els ingressos que generen per retransmissions televisives i publicitat, per tant haurem d'anar-nos acostumant a veure unes primeres fases on s'arrosseguen equips que a les Lligues importants estarien de ben segur pels llocs del final.

Sobre el partit del Barça destacar l'alineació amb 3 defenses que ha plantejat Guardiola, donant llibertat a Alves per desenvolupar el seu joc per banda i explotar així les seves qualitats. Obviament aquesta disposició no es pot utilitzar sempre però és una variant molt interessant si el contrari ve a tancar-se i juga amb només un o dos davanters.

Piqué està capficat en intentar actuar de distribuidor des del darrera, no contempla mai la passada en curt als migcampistes creadors com Iniesta o Xavi perque siguin ells els que intentin generar joc, i sempre opta bé per emular al millor Koeman o Schuster amb passades llargues o inclús s'atreveix a rememorar el gran Beckenbauer intentant sortir del darrera amb la pilota control.lada normalment amb resultats nefastos per l'equip. Espero que Guardiola sàpiga rectificar a temps aquests defectes o patirem més d'un cop amb aquest xaval.

De la davantera molts han destacat el gol de Eto'o , que ha hagut de ser de penal i perque Messi li ha deixat llençar-lo. En un exercici de fe, desitjo que sigui l'inici d'una ratxa golejadora, però si he de jutjar el joc d'Eto'o no em sembla ni el 20% d'aquella pantera negra a qui els defenses no podien donar-li ni un metre de marge o ja s'havia endut la pilota i normalment marcat el gol. Ara està lent, desencertat i se li veuen les seves mancances tècniques més que mai.

Henry ha estat en la seva línea, jugant per banda, intentant desbordar i centrar. En les tres jugades que ha actuat en posició de davanter centre ha estat qui més perill ha creat xutant a porteria , per tant deixa oberta la possibilitat de que algun dia finalment pugui jugar més en punta a veure què és capaç de fer.

En general ha estat un partit suficient, sense grans detalls , però que deixa tot obert per seguir confiant en aquest equip sobretot per les nombroses variants que presenta i que Guardiola sembla disposat a utilitzar al màxim.

Esperarem i confiem en seguir creixent com a bloc.

Numáncia 1 - Barça 0 : "Defensa numantina contra Atac inútil"

No he pogut veure el primer partit de Lliga ni tant sols el reportatge, tot el meu comentari el baso en els 15 minuts escassos que he sentit del final del partit a través de Catalunya Radio.

El Puyal comentava que ganes no n'havien mancat a l'equip i que els números ens quant a possessió de pilota i presència en camp contrari eren abrumadors, i inclús que aquest domini s'havia traduït en unes 20 rematades a porteria.

Repeteixo, sense tenir massa informació com per fer una valoració exhaustiva a mi em sembla que a nivell de compromís, esforç i treball no li podem criticar res a l'equip. Era el que va prometre Guardiola i de moment sembla que ho està aconseguint.

Ara bé, amb això no n'hi ha prou, i en Pep crec que és el primer que ho sap. El Barça ha de guanyar quasi bé sempre, i els punts no els pot deixar escapar a un camp que es diu Los Pajaritos, o almenys abans s'anomenava així.

Molts apel.laran ara a que a aquest equip li manca màgia i qualitat. Ho de la màgia , samba o show podriem estar d'acord però en quant a la qualitat crec que tenim suficient classe com per plantar cara a qualsevol equip i la Lliga hauria de ser quasi un entrenament per a nosaltres si comparem la qualitat de la nostra plantilla amb la resta.

El nostre equip el que li manca són dues coses fonamentals per a ser un equip gran, que hi hagi un home gol de referència com els Van Nistelroy, Drogba, Villa, etc... i sobretot començar a buscar la manera d'infundir respecte i fins i tot por al contrari.

Ho del davanter matador no és pas una sensació, objectivament un equip gran no es pot permetre crear 20 ocasions i no marcar-ne ni una. Alguna responsabilitat haurà de tenir qui surt al camp amb el gol com a tasca principal, no ?

I en quant al respecte del contrari crec que l'any passat vam perdre tot allò que haviem creat en els darrers 4 anys. Tothom va començar a creure que guanyar al Barça era possible i fins i tot fàcil, i ara ens toca donar-li la volta a la truita.

Amb partits i resultats com el d'aquesta primera jornada veig difícil que aconseguim tornar-nos a situar allà on cal estar i que al rival li tremolin les cames de només veure'ns sortir al camp.

Caldrà esperar algun partit més per veure si es prenen algunes mesures per pal.liar els dèficits que he descrit.

Paciència i confiança.

Nova Junta Directiva 2008

Donat el gran interès i debat que ha generat en el Fòrum la reestructuració de la Junta Directiva del Barça, aquí hi ha un resum de les recents incorporacions per cobrir les baixes del Juliol i per complir amb els estatuts del club :

Joan Boix (doctor en medicina, director general de Embotits Noel)
Joan Franquesa (empresari, membre de CDC, fundador de la Fundació Barcelona)
Jacint Borràs (polític, militant històric de CiU)
Rafael Yuste (Gerent de ANMI, grup Balius-Dagas en el sector industrial)
Jordi Torrent (empresari , grup Disano)
Mª Helena Fort Cisnero (advocada)
Josep A. Colomer (banca , diplomat en Empresa per IESE, en Marketing per ESADE. Lligat al grup BBVA).
Xavier Bagués (Empresari, secretari de la penya barcelonista de Sallent)
Patrick Auset (Empresari i fundador de la penya barcelonista de Perpinyà)
Magda Oranich (Advocada i Periodista, regidorda i diputada per CiU)

La Junta Directiva actual queda així (més o menys),

- Joan Laporta, President
- Alfons Godall, Vicepresident primer, responsable de l'àrea social i portaveu
- Rafael Yuste, vicepresident esportiu
- Joan Boix, vicepresident econòmic i tresorer
- Jaume Ferrer, vicepresident de marketing i media
- Joan Franquesa, vicepresident institucional i de patrimoni
- Josep Cubells, secretari
- Jacint Borràs, directiu president del Barça Atlètic
- Albert Perrín, directiu responsable de les relaciones amb organismes i federacions
- Alfons Castro, directiu responsable de seguretat
- Maria Helena Fort, directiva Àrea Institucional i Patrimoni
- Josep Anton Colomer, directiu Àrea Econòmica
- Jordi Torrent, directiu Àrea Marketing i media
- Xavier Bagués directiu Comissió social i Penyes
- Patrick Auset directiu Comissió social i Penyes
- Magda Oranich (Síndica del soci)

ESPECIAL GAMPER 2008

Amb l'ànim de deixar enrera i oblidar quan abans millor la decepcionant temporada 2007-08 arranca aquest nou projecte liderat pel Pep Guardiola, qui de bon segur tindrà molta feina a fer però que pel que s'ha vist fins ara a la pretemporada té les idees força clares.

Com a mínim les normes marcades a seguir de forma general es basen sobretot en apuntalar aquells punts més febles del cicle Rijkaard i que al final van ser les que van condemnar a la misèria el que podria haver estat el millor equip de la història del nostre club.

En paraules del propi Pep aquest equip assumeix el compromís de no fallar mai a l'aficionat culé, i això no vol dir que sempre guanyem sinó que malgrat es pugui perdre la sensació amb la que un espectador hauria de marxar del camp és que els nostres jugadors ho han donat tot al camp.

Tots sabem que si finalment no arriben les victòries aquest discurs de l'esforç, el compromís i el treball no aguantarà molt de temps, però si més no és sembla un bon punt d'inici sentar aquestes bases i imprescindible fer-les explícites de bon principi per reconduir la situació viscuda anys anteriors.

Davant aquest projecte il.lusionant que arrancava aquest dissabte al Nou Camp amb la dispusta del Trofeig Joan Gamper, el Fòrum GOLB no podia fallar a la cita anual.

Aquesta trobada del Fòrum s'ha convertit en els darrers anys en un clàssic i aquest cop l'alineació que vam presentar va ser Òscar, Nis, Tino , Xavi i jo mateix.

Localitats de luxe a 2ª graderia, que alguns van inclús preguntar si les haviem aconseguit gràcies a algun contacte amb la directiva.

Podia havia estat així perque podriem dir que vam estar quasi com en un palco, si no tenim en compte que ningú ens va portar canapés i vam haver de buscar-nos la vida portant l'entrepà de casa uns o comprant-lo al camp els altres.

Però no descarto que en futures edicions el Fòrum disposi de palco privat i aleshores si que ens posarem com a bacons. Que n'aprenguin !!!

Del partit contra Boca Juniors podriem resumir-lo en avorrit. Crec que degut a que tres dies abans haviem jugat ja competició en Pep va decidir començar amb una alineació plena de teòrics suplents com Sylvinho, Gudjohnsen o Piqué i xavals que segurament estaran més amb el Barça B durant la temporada que no pas al primer equip, cas de Sergi Busquets o Córcoles.

A la segona part va continuar la mescla de titulars i suplents, i el Pep va decidir provar la defensa de 3 que va marcar una època amb el Dream Team. Però és clar , Puyol-Piqué-Abidal no són els Ferrer-Koeman-Sergi ni estem a l'any 92 , per tant el resultat de l'invent no es va fer esperar i la davantera de Boca Juniors es va plantar sola davant Pinto marcant el 0-1.

Aleshores i amb l'entrada de Xavi, Iniesta i Eto'o el Barça va començar a crear alguna ocasió d'atac clara. Menció especial per a Víctor Vázquez, fins ara potser més tapat que la resta dels seus companys del B, però per a mi tècnicament el millor del planter sens dubte.

L'avorriment no obstant es va apoderar de tot el Nou Camp i sort que era un Trofeig Gamper i el perfil de l'espectador era d'aquell que va al camp a gaudir d'un espectacle i passar-s'ho bé, perque si hagués estat un partit oficial i al camp hi hagués hagut el típic soci amargat ja haguéssim tingut xiulets i mocadors.

La decepció començava a fer-se patent, el bon joc brillava per la seva absència i la millor jugada del partit havia estat sens dubte la cervesa de la mitja part com ho demostra la foto de sota.

El marcador ja havia arribat al minut 45 i pensavem que marxariem amb una derrota i un mal sabor de boca va venir un toc de fortuna amb un gol de Puyol de cap, crec que és el seu segon gol així desde que juga al primer equip.

Eren les 12.30h de la matinada i la veritat és que vist lo vist haver de soportar una pròrroga semblava una tortura.

Però miraculosament i materialitzant en fets les paraules de Pep de la presentació, l'equip va aprofitar que a l'àrbitre se li va aturar el rellotge i no va desistir en tres jugades consecutives que finalment van culminar amb una centrada mil.limètrica de M.V.P. que Eto'o entrant com un mísil pel mig de l'àrea va rematar de cap , mostrant-nos aquell Eto'o matador que tots voldriem veure sempre i no pas aquell altre que acostuma a sortir de l'àrea o deixar-se caure a banda per intentar anar-se'n de dos o tres defenses aconseguint demostrar les seves limitacions tècniques.

Amb el 2-1 el Nou Camp va esclatar de joia, Eto'o va llençar la samarreta amunt, Guardiola es va abraçar als seus companys de l'staff, suposo que Laporta va respirar, algun periodista segur que va haver de premer el DELETE al seu portàtil i tornar a començar a redactar la crònica que de bon segur no hagués estat gens positiva, i els aficionats que vam ser-hi vam marxar amb un somriure cap a casa, conscients que haviem tingut sort però al futbol la sort també compta i si ronda pel camp millor que caigui de la nostra banda.

La meva conclusió és que aquesta victòria donarà força i confiança a un equip que la necessita per començar a rodar.

Ànims !!!

Carta de comiat d'Oleguer

Podriem discutir si la qualitat tècnica d'Oleguer era la mínima requerida per ser jugador del primer equip del Barça. Segurament no ha estat el millor defensa de la història del club però ni de bon troç tampoc haurà estat el pitjor. En el seu comiat ha demostrat uns valors que cal qualificar de veritable crack, perque per damunt del jugador ha demostrat que hi ha una gran persona. Molta sort Oleguer, perque les bones persones la mereixen i entre elles hi ets tu.

Carta personal d'Oleguer :

“Quan vaig aterrar al Camp Nou vaig veure com un dels meus grans somnis es feia realitat. Des de petit somiava portar la samarreta del Barça; m’imaginava el Camp Nou ple a vessar i jo jugant per aconseguir el títol de Lliga, envoltat de grandíssims jugadors, i contribuint a aconseguir-lo amb un, dos o tres gols. Evidentment, no tot és possible, però el que pocs anys abans no era més que un somni, un 13 de novembre del 2002 es va fer realitat: jugar al Barça i poder celebrar, amb tot el barcelonisme, els èxits de l’equip.
Vaig arribar sense fer soroll, amb voluntat d’aprendre i donar el màxim de mi per poder continuar amb el somni. Sent conscient de les meves mancances i virtuts, però sobretot tenint present que el que em permetia jugar en aquest equip eren les ganes de fer-ho bé i el sentiment que et fa donar-ho tot al camp. Ja se sap, hi ha dies que et surten millor les coses i altres pitjor però la voluntat de millorar i l’esforç han estat companyes de viatge inseparables durant tot aquest temps. Uns anys en què he pogut gaudir d’experiències inoblidables, com ara les celebracions dels títols pels carrers de Barcelona o al Camp Nou o la consecució de la Lliga de Campions a París. Però aquests moments no serien res sense els petits detalls que els acompanyen: les mostres d’alegria, el suport i l’escalfor de la gent, la complicitat amb els companys, les bromes, les abraçades i sobretot saber que cada títol ha estat la culminació d’un any de treball, caminant junts equip i afició.
Gràcies a tots aquells que han compartit amb mi aquestes experiències i sense els quals no haurien estat possible.
He intentat mostrar-me tal com sóc. He procurat actuar amb professionalitat i amb coherència amb les meves idees. No m’ha agradat mai ser al centre de l’atenció mediàtica però no per això renuncio a expressar els meus pensaments. Tots tenim els nostres i és bo poder-los expressar i discutir lliurement i de manera respectuosa per conèixer els altres i posar-nos a la seva pell. Crec que és la millor manera per avançar cap a una societat tolerant.
Sovint, les meves declaracions s’han utilitzat per crear polèmiques, s’ha volgut llegir entre línies coses que no he dit o s’han fet interpretacions fora del context en què van ser dites. Al llarg d’aquests anys, simplement he expressat la meva voluntat de millorar la societat en què vivim, encara plena d’injustícies, desigualtats i problemes per solucionar.
Gràcies a tots aquells que han fet un esforç per entendre’m i respectar-me, hagin compartit la meva opinió o no.
M’acomiado, doncs, amb una carta, sense fer soroll, tal com vaig arribar. Marxo a Amsterdam a viure una nova experiència vital i on espero poder gaudir dels minuts que no he tingut en els darrers temps i ajudar el meu nou equip a aconseguir èxits. Crec que és el moment de fer-ho i una bona oportunitat per conèixer altres cultures, altres idiomes, un club diferent, nous companys… En definitiva, un bon camí per continuar creixent en tots els sentits.
Així doncs, només em queda dir-vos que seré entre els milions de caps anònims per celebrar junts els èxits de l’equip dels meus somnis. Gràcies per tot i fins sempre.

Una abraçada,

Oleguer”

MOLTES GRÀCIES , RONNIE !!!

"Gràcies per la màgia que ens vas donar, mai te la podrem pagar perque la màgia no té preu."

ESPECIAL - VOT DE CENSURA 2008

Bé , per fi ha acabat aquesta jornada maratoniana en la que s'ha convertit aquest vot de censura contra la gestió de la directiva actual.




El Fòrum GOLB havia de ser-hi present a Can Barça en una jornada d'expressió democràtica i referendum, i no hem fallat.





Hi hem sigut i a més a peu de camp formant una tripleta atacant sensacional com mostra la foto adjunta.





Més d'un ens ha confós amb Ronaldinho, però no pas per la samarreta o pel color de la pell sinó per la nostra silueta que no té res a envejar a la que llueix el crack brasiler darrerament.

Malauradament Guardiola no ens ha vist trepitjar la gespa i sembla que d'entrada no comptarà amb cap de nosaltres.

Hem gaudit de la jornada lúdico-festiva organitzada per aquesta directiva tant criticada, que ha demostrat un cop més com entenen ells un club modern, permetent a molta quitxalla i d'altres més grans, inclús avis, poder trepitjar la gespa del Nou Camp i marcar-se un circuit tècnic amb xut final a porteria. Vaja que han fet realitat el somni de tot culé, marcar un gol al Nou Camp.

Això ha estat una realitat avui per a molts socis hagin votat el que hagin votat abans o després a les urnes.

Parlant de votar, no cal dir que la festa era el complement però ho veritablement important era passar per les urnes per donar el suport a la causa que creiem més justa. I el Fòrum ha estat lògicament exercint el dret democràtic.

A banda dels membrs del Fòrum, per televisió s'han pogut veure altres VIPs de tot tipus i àmbits, i dels que no era difícil imaginar-se quin era el seu vot.

Des d'un Jordi Pujol campetxano, passant per un Pep Guardiola intentant que el seu futur inmediat no fós ser l'entrenador més breu de la història del futbol , batent el record que té Camacho al Madrid.

I acabant per un Johan Cruyff acompanyat pel president Laporta per demostrar que els amics cal que hi siguin quan realment les coses van malament.

Per altra banda també s'ha vist als de sempre, els Minguella, els Rexach o l'amic Sandro "El Voltor" Rossell.

I com a cloenda, per la tarda ens ha deleitat amb la seva presència a les urnes i ens ha il.lustrat amb la seva sabiduria i refinament el gran president Nuñez, aquell que porta el cognom del Museu, que ha dedicat unes paraules a la directiva actual analitzant la gestió com de situació gravíssima en tots els sentits. Si ho diu ell, sort que està retirat.

Finalment els resultats han donat un ampli avantatge al SI però insuficient per enderrocar Laporta en l'últim tret democràtic que li quedava a aquest entorn ocult que avui s'ha deixat entreveure per l'estadi i que desde diferents llocs i amb diferents interessos ataca constantment a aquesta directiva desde fa 5 anys.

Els resultats són clars,

El president Laporta ha dit que faran auto-anàlisis per veure com poden retornar la confiança a aquests milers de socis que desaproven la seva gestió, malgrat ser la directiva que ha aconseguit més amb menys temps.

Jo vull remarcar que això no han estat unes eleccions sinó un vot de censura. I això ho fa particular per un motiu. En les eleccions el vot normalment és en positiu, un elector vota a aquell candidat que més el convenç i que pensa que pot ser millor. En canvi en un vot de censura els votants es manifesten en contra de quelcom, en aquest cas d'una gestió o d'un president.

Dit això, és obvi que el vot que movilitza sempre més gent és aquell que és per castigar. La gent emprenyada és la que té ganes de manifestar-se i per tant jo interpreto que un alt percentatge d'aquests socis enfadats amb Laporta o simplement que no el traguen han anat a votar pel SI. Per altra banda els socis que han votat NO són aquells que entenien que havien de defensar una possible derrota de Laporta, i per això ja costa més que algú es movilitzi. Diguem-ne que no hi ha un tema tant visceral o de pell, com passa amb el SI. I només qui té les coses molt clares ha anat a apoiar el NO a mort.

Però que ningú s'equivoqui, 23.870 socis desaproven la gestió de Laporta per motius diversos i 14.871 socis donen un vot de confiança o aproven totalment la gestió, això dona uns percentatges sobre un nombre de votants, però cal no perdre de vista que més de 80.000 socis s'han quedat a casa i estic convençut que qui no ha anat avui a votar no ha estat precisament aquella gent que tenia ganes de veure Laporta fora.

En qualsevol cas i repetint les paraules del president, per coherència i responsabilitat democràtica, continuarà aquesta directiva dirigint el club fins a final del seu mandat al 2010 segons van decidir els socis fa dos anys.

I jo afegeixo, a veure si ara els demòcrates que han impulsat, apoiat, aprofitat , secundat o financiat aquest vot de censura són també demòcrates i accepten el resultat, deixen de conspirar i permeten treballar amb un mínim de tranquilitat a aquesta directiva perque conclogui el seu cicle i esperem que sigui amb els mateixos èxits amb els que van començar.

Doncs dedicat a tots aquests que estan esperant la oportunitat... QUE N'APRENGUIN o QUE ES FOTIN !!!

El barcelonista Márquez ganó un millón de dólares en un concurso de faltas

El defensa mexicano Rafael Márquez se llevó un premio de un millón de dólares al ganar el Concurso de Tiros Libres 2008 que se celebró en el Reliant Stadium de Houston con la participación de grandes estrellas del mundo del fútbol mundial.

El concurso se tuvo que decidir en un desempate entre Márquez y su compatriota el delantero Jared Borgetti, después que ambos empataron dos veces en la serie final.
Márquez se quedó con el premio cuando en el tercer desempate superó al portero italiano Francesco Toldo con su primer tiro de los dos que disponía.
Antes Borgetti había fallado los dos tiros con el portero inglés David James, del Portsmouth de Inglaterra, en el marco, por lo que se quedó con el premio de 500.000 dólares que se entregaba al arquero menos goleado.
La primera gran decepción para los 35.717 espectadores que, oficialmente, presenciaron el concurso fue conocer las ausencias de estrellas como el delantero español Fernando Torres, el italiano Alessandro Del Piero y del portugués Deco.

La segunda llegó durante el concurso presentado como 'Free Kick Masters' cuando las grandes estrellas como el brasileño Ronaldihno y el argentino Lionel Messi no actuaron hasta la ronda final de la competición y ambos fueron eliminados al no conseguir ningún gol en los ocho intentos que tuvieron cada uno.

Dinho, incapaz

Ronaldihno, con un físico fuera de forma y peso excesivo, no fue capaz de colocar ni un sólo balón entre los tres palos porque cuatro dieron en la barrera de jugadores que se les colocaba a cada jugar y los otros cuatro salieron fuera.

Lo mismo sucedió con Messi, que tampoco pudo conseguir ni un solo gol en los ocho tiros directos que hizo a puerta, mientras que su compatriota Martín Palermo no pudo alcanzar la final, donde sí estuvo el chino Shen Si, que fue el mejor en la primera eliminatoria.

Como árbitro para establecer si el balón entraba en la portería estuvo el seleccionador brasileño Dunga, quien se mostró optimista del futuro del equipo nacional de su país cuando pueda contar con todas las figuras.

Jo, amb Laporta

He escollit aquest títol com homenatge a l'article de Vicent Partal que defineix perfectament la realitat d'aquesta moció de censura.

D'aquí unes hores s'obren les portes de Can Barça perque el soci es manifesti en sufragi. I a l'escriure aquestes paraules sento una tristor, no pas perque pugui arribar a suposar el final de l'era Laporta, sinó perque és trist i si m'ho permeteu indigne que es vegi en aquesta situació d' "emboscada legal" una directiva que precisament ha estat la responsable de portar la normalitat democràtica al club.

Aquesta directiva presidida per Laporta ha estat la que ha donat passos tan importants com normalitzar el cens, fer pública la memòria econòmica anual i sobretot limitar a dos el nombre de mandats d'un president.

I és molt trist que havent estat els promotors d'aquest estatut que limita a 8 anys o 2 mandats com a màxim la permanència d'un president al capdavant del club, evitant així l'apoltronament i perpetuació durant més de dues dècades al càrrec com casos viscuts anys enrera, hagin estat perseguits i impedits de completar el primer mandat de 4 anys simplement perque havien pres possessió del càrrec uns dies abans d'acabar la temporada.Això ja va donar mostres que anàven a per ells.

I en aquest segon mandat es provoca una moció de censura aprofitant l'estat d'ànim del soci pel desencís esportiu però que en cap cas hauria de tapar la bona gestió econòmica, el reagrupament social, la recuperació de la marca Barça donant-li una projecció mundial com mai abans havia tingut i com sabem que en això del futbol al final el que compten són els resultats, doncs dues lligues i una Champions League crec que haurien de donar cert crèdit a aquesta directiva si més no fins el 2010 que era el plaç que el soci ja els havia atorgat a les urnes.

El que està clar és que els mitjans de comunicació han pressionat i fins el darrer dia han ajudat a confondre al soci venent la moció de censura com si es tractés de jutjar a Laporta.Molts, i per diferents motius, tenen com a únic objectiu enderrocar el president, però el soci hauria d'entendre que el que es planteja en el vot és "Aprovar o No aprovar la gestió de la directiva actual".

Siguent justos crec que hauria de sortir una majoria a favor d'aquesta gestió pels motius que abans he indicat i infinitat més.

Que hi ha hagut errors ? De ben segur, només s'equivoca el que fa alguna cosa.

Que Laporta pot no haver estat a l'alçada del càrrec en més d'una ocasió ?

Està clar que sí, però repeteixo que el que hauria de votar el soci no és si Laporta li cau millor o pitjor, temps hi haurà més endavant per anar a unes eleccions i escullir el candidat que ofereixi més garanties a criteri de cadascú, però ara el que cal evaluar i votar és una gestió que en cap cas crec que s'ha de veure eclipsada per puntuals sortides de to, baixades de pantalons o gestos inadequats.

Per tant, espero que la massa social culé sigui intel.ligent i avui DIGUI NO. Donem un vot de confiança a aquesta directiva perque conclogui el seu cicle fins el 2010 i apostem pel Barça que ens han encarrilat cap a la modernitat deixant enrera "fantasmes" del passat.

Així doncs, malgrat ja he dit que el que es vota és SI o NO a una gestió estic també convençút que hi haurà molta gent que no en farà aquesta lectura sinó que ho veu com un NO a Laporta. A tota aquesta gent els dic...

Jo, amb Laporta.

Visca el Barça !!!

Qui hi pot haver darrera la moció de censura ?

Apareix avui a La Vanguardia una entrevista a Jaume Llauradó, qui sincerament el feia ja jubilat d'aquestes batalles, però sembla que segueix en el combat per fer-se un lloc al palco.

Assegura no ser darrera el vot de censura però que l'apoiarà amb el seu vot positiu i deixa entreveure que tornarà a presentar-se a les hipotètiques eleccions (lògicament el que vol és una butaca , ja !!!).

En tot l'article destil.la el seu odi cap a Laporta i arriba a dir que el problema de Laporta ha estat la seva manca d'experiència, que si hagués entrat ell com a president no hagués passat això. (Jo encara hem pregunto quina experiència en gestió esportiva s'auto-atorga Llauradó, com a organitzador del Fòrum Samitier ?).

Per arrodonir els seus arguments diu que el que li convé al Barça és tornar al model de finals dels 60 on es va posar un president com Narcís de Carreras (president de La Caixa, en època franquista) consensuat per les diferents opinions del barcelonisme. Així és com entén Llauradó la democràcia, per una banda se suma al vot de censura (acte irrefutable de democràcia moderna) però per altra banda vol que el nou president sigui elegit entre els quatre candidats de sempre (vaja, com havia funcionat sempre el Barça).

Pensava que haviem assolit un Barça modern, però està clar que no.

Quan estem barallant-nos en ple segle XXI contra monstres empresarials, fent punys i mànigues per poder disputar econòmicament un fitxatge a milionaris del petroli que es gasten el que costa un crack en una festa d'aniversari, surten els de sempre reclamant la gestió del passat, i que no s'esculli el president que presenti un programa adequat a la realitat actual sinó que es consensui el nom del president i punt.

Aquestes són les forces ocultes de les que parlava Laporta, els que directament o indirecta s'estan aprofitant del vot de censura.

Arribats a aquest punt m'he permès el luxe de rescatar una mini-guía recordatori de tots aquests noms "clàssics" que voldrien escollir el Narcís de Carreras del segle XXI.

No afegeixo a Sandro Rosell perque segons Llauradó i imagino que Nuñez i la resta per a ells també és un xaval jove que els pot anar bé per desgastar Laporta però que no el deuen considerar tampoc amb cap experiència...

Les descripcions són obtingudes d'una web que descrivia qui era cadascú dels possibles aspirants al palco un cop va dimitir Gaspart al 2003. Per tant en algun cas cal situar-se en aquell moment per entendre el comentari però crec que en tots els casos defineix perfectament qui és qui a Can Barça.

GUÍA ÚTIL DE LES FORCES OCULTES : Qui és qui ?

Joan Gaspart: Evidentment, ningú es creu que l'amic Joan marxarà del Barça, i com a bon barcelonista que és superarà els moments actuals i trobarà la manera de "servir el club" en nous consensos. La seva credibilitat negativa, el seu riure hienil, el seu impagable gest torçat i el seu recorregut altament definitori i aclaridor són la millor garantia de la seva capacitat. Imprescindible, ni que sigui com a Caudillo dels Boixos Nois. D'ell ens quedem, sobretot, amb una frase que va dir ja fa anys: "Jo mai podria ser president del Barça". I punto.

Àngel Fernández: Don Piso té una trajectòria que l'avala com pocs per fer-se amb la poltrona culé i de fet, el fet de ser el candidat més indesitjable el situa com el màxim favorit a les properes eleccions. Com deiem, la seva trajectòria és exemplar: va començar com a directiu de Nuñez, després es va presentar contra ell obtenint resultats similars als del Partit Comunista als USA, va donar suport a la moció de censura de l'Elefant Blau, es va presentar a les eleccions en solitari, va dir que se n'anava a casa i va acabar a la casa de barrets que va ser la candidatura de l'amic Joan. Al seu favor destaquem la seva identificació amb el sector del totxo i, com no, la seva similitut amb el bo i millor dels presidents de club espanyols: Caneda, Gil, Doña Teresa, Lopera o, com no, Lorenzo Sanz.

Ramon Fusté: És un dels actuals caps visibles de l'oposició, i el seu curriculum és ben net. Va estar molts anys a la junta de Nuñez i en les passades eleccions va estar a l'alçada de la Millor Afició del Món i va votar Gaspart. Ara es fa l'escandalitzat i acusa a Bassat d'oportunisme, i ho fa sense canviar la cara i amb un to de veu sospitosament similar al d'Andreu Buenafuente que ens porta a pensar que, en efecte, aquest sap prendre el pèl.

Lluís Bassat: Baix cap concepte. a) No té ni idea de futbol -cosa que el converteix en un candidat indigne de presidir un club de la Lliga de les Estrelles-; b) Va ser recolzat per membres del Dream Team i per Cruyff; c) No va pactar amb l'amic Joan a les passades eleccions, i s'ha fet l'orni quan li han ofert entrar a la junta; d) és jueu, cosa impresentable tenint en compte els components de la Millor afició del Món que seuen darrera una de les porteries; i e) el més important: el sensei Nuñez el va acusar en les passades eleccions de ser un terrorista -així, com sona-. En el seu favor, emperò, contarem la seva actuació a BTV, on va treure els desternillants artificis comptables del Grup HUSA -pels poc experts, el grup hoteler que amb llur talent habitual condueix l'amic Joan cap a la desaparició-. Pels que van votar Gaspart en les passades eleccions fem notar el caràcter irònic del present escrit.

Joan Castells: Un crac a qui augurem el millor dels futurs. La seva visió en les passades eleccions, en les quals va avalar la seva candidatura amb calers dels mutualistes -amb dos collons- li va permetre accedir al càrrec de vispresident exactament set dies després d'haver afirmat que Joan Gaspart no era un president digne del Barça. Allà ha estat encarregat de la vessant econòmica i, sobretot, de clavar-se cops de colze amb els altres tres-cents membres de la junta que aspiraven a succeir Gaspart. Lògicament pintava més aviat gens, però figurava, que no és poc, i sortia per la tele, que és molt. El que passa és que les coses han seguit el seu curs natural així que, amb tota naturalitat, ha deixat Gaspart a l'estacada després d'una mocadorada amb l'argument que hi havia desviacions al pressupost, com si no n'hi hagués hagut des de fa anys. O es creu que és molt llest, o que la gent és molt tonta, però en tot cas elogiem la seva semblança física amb el sensei Nuñez.

El Salabert: Don Piso li ho va posar difícil en les últimes eleccions, però es va fer amb la medalla d'or al transfuguisme. Després de començar amb Castells, va saltar a la candidatura de Bassat per, al final, acabar a la candidatura de Gaspart, formant part de la macrojunta.

En Parera: Aclamem també en Parera, que té una empresa que es dedica a intentar vendre els drets d'imatge de l'única cosa que hi ha al futbol més vomitiva que els directius: els àrbitres. És un dels més honrats -en el sentit que la seva família el deu honrar molt- i ens quedem amb el show de les comissions del fitxatge de Geovanni -"Chusín, el precio lo pongo yo"- i amb la seva presentació del correu electrònic de la Web del Barça que, segons va especificar de forma reveladora, serà "privat".

Carles Rexach: La seva presència serà imprescindible, i la seva capacitat per, com una astuta merda de gos, enganxar-se a la sabata que més lluny el pot dur de ben segur l'ajudarà a trobar encaix en el nou Barça, on seguirà cobrant com si no passés el temps. Les seves contribucions en els últims temps -d'ençà que va tornar de Japó, on va deixar un cadàver en forma d'equip desaparegut- han estat diverses i enriquidores, i van des del seu suport a Gaspart en les últimes eleccions a fitxatges com els de Geovanni o Alfonso, passant per la seva tasca com a scouter -impagables (metafòricament) els tres viatges que va fer a Mónaco per veure el central Márquez mirant en cada partit un jugador diferent-, la seva traició a Cruyff i la seva feina a la banqueta.

Els Germans Carrillo: Els Germans Dalton han donat el salt al protagonisme presentant sengles mocions de censures, la segona de les quals es va fer exactament una setmana després de que l'amic Joan no li fes un lloc a la seva junta a un d'ells. La seva actuació ha estat, tot i que curta, estelar, i esperem que trobin un lloc a dins del club des d'on seguir col.laborant, tant ells com els successius germans, cunyats, sogres, etc... que els acompanyin.

Josep Maria Minguella: Estima molt el Barça, o almenys és lògic pensar-ho tenint en compte que s'ha guanyat tot el que té a costa del Barça. Com a comentarista ha demostrat una gran solvència a l'hora de canviar de jaqueta inclús en diverses ocasions durant un mateix partit. El seu noble ofici li confereix una experiència inigualable que, de ben segur, els futurs directius que vagin a fitxar al nou continent agrairan de moltes i variades maneres. A tot això, que òbviament ja el faculta com al que més per ocupar un seient al palc, afegirem la seva època com a assessor de l'amic Joan, època misteriosament coincident amb els millors fitxatges de l'apassionat semi-president culé.

Jaume Llauradó: Un altre bon barcelonista amb trajectòria impecable. Després d'anys d'oposició al nuñisme, la seva entranyable forma de parlar -m'antaneu, osea- va passar a defensar Gaspart des de dins de la junta com un dels nombrosos vispresidents. Quan les coses van començar a anar malament va deixar a l'estacada els seus companys de junta, sens dubte amb l'esperança de que la seva traició li proporcioni rèdits en el futur.

Gonçal Lloveras: Un altre dels que va picar i va entrar a la junta de Gaspart amb la poc secreta esperança de postular-se com a candidat des de dins el club. Un cop va donar un cop de vista i va veure al seu voltant una melé de parelles d'ulls amb la mateixa intenció i calculant les poques opcions que tenia de prosperar, va fotre el camp. Com a defecte, direm que no és cosí de ningú.

Sixte Cambra: Clàssic opositor al nuñisme integrat a la junta de Nuñez, de la qual es va apartar en els últims temps per no esquitxar-se gaire. Poc després acceptava el càrrec de Síndic del Soci, càrrec que va excercir amb la competència habitual per acabar sent un dels vispresidents de la junta de l'amic Joan -per figurar, que no quedi-. A més, el condemnat és democristià, o sigui que és el candidat ideal per ser directiu del Barça.

Francesc Closa: La seva trajectòria ha estat meteòrica, doncs va entrar al club com a un dels vispresidents seguint un camí elegant i que el dignifica, a saber: és el cosí de l'amic Joan. Les seves actuacions han estat magistrals, però ens quedem amb els seus viatges amb Parera per sudamèrica, i el rendiment d'aquests viatges (en tots els aspectes).

Nuñistes varis: Nuñistes varis com pugui ser Xavier Aguilar -de qui recordem amb delit quan, indignat, s'aixecava el palc per insultar un linier al crit de "Comunista!"- s'encarreguen en els últims temps de criticar la tasca del seu ex-company Gaspart i de recordar els bons temps de l'època soviètica. El fet de que alguns afers poc clars amb la hisenda pública impedeixin que l'hereu i fill del sensei tingui cap opció, com seria desitjable i natural, farà que hagin de trobar un altre lloc on colocar-se per, again and again, tornar a pixar als lavabos del palc.

Gabriel Masfurroll: Un exemple per tots. En Gabi, que comparteix nom amb un reconegut pallasso, va entrar a la junta de l'amic Joan amb la voluntat de consens com a bandera. Sorgit del no res, es va presentar a les passades eleccions i ràpidament es va fer amb un lloc com a vispresident a la macrojunta de l'amic Joan, i allà ha aguantat fins que, amb la preceptiva elegància, ha apunyalat Gaspart per salvar-se el cul i , ja mateix, començar a buscar la manera de tornar a posar la poteta al palc. El millor és la seva tasca com a portaveu, i ens quedem amb un inoblidable article ple d'ensucrats elogis que li vem llegir sobre la figura del demòcrata Samaranch.

El del carrillo de los helados: Si, aquest també s'apunta a ser directiu del Barça, i és que aquí el que no corre vola. No, no sap de res, ni falta que fa. L'únic que compta és que té ganes de ser ric i de deixar-se veure pel palc del Camp Nou, i tot i que llur honradesa li resta opcions no el descartarem ni de bon tros. Si Joan Gaspart ha arribat a ser president del Barça, tot és possible.

Josep Lluís Nuñez: El Sensei Nuñez va ocupar la presidència durant més de vint anys amb una trajectòria exemplar basada en l'èxit de la seva gestió econòmica. En els seus primers anys va aconseguir reduir l'assistència al camp a unes 40000 persones -amb la comoditat que suposava no haver de fer cues a la sortida ni per comprar frankfurts, i tenint més espai per deixar dorres i bufandes al seient del costat-, però el fitxatge de Cruyff va girar la truita i el va situar en un segon pla. Posteriorment, va acomiadar Cruyff i va començar una carrera desaforada per liquidar tot record de l'època del Dream Team, i ho va fer amb la gestió econòmica com a bandera, i amb maniobres com les amortitzacions a deu i quinze anys dels fitxatges dels germans DeBoer i de Bolo Zentren, és a dir, amb senyorio i elegància, i essent la seva gestió afalagada com poques. Era una època tranquila en què el superàvit no faltava mai i el Barça d'handbol batia tots els rècords, mentre al palc directius i inspectors de l'hisenda pública es feien amics els uns amb els altres. La diversió no faltava amb mocadorades i conspiracions dels "medis" de comunicació, i el discurs fluid del sensei denunciant els madridistes infiltrats -al camp, a la Generalitat, a l'Ajuntament i a TV3-, ben assessorat per l'inigualable Domènech Garcia, portava el deliri a les grades. La marxa de Figo al Millor Club de l'Univers va ser el seu penúltim servei al Millor Club del Món, doncs l'últim va ser recomanar el vot per l'amic Joan a les eleccions del 2000. Aquellos barros.... D'ell ens quedem amb una portada del sainet satíric La Veu del Club, en què sota el titular "Contra qui juguem?" s'explicaven detalladament i amb l'ajuda d'un gràfic les conspiracions i les campanyes dels "medis" de comunicació que volien comprar el Barça.

El gol que irritó a Hitler

La celebración del austríaco Sindelar ante las autoridades nazis provocó que la policía le persiguiese hasta su muerte

En el año en el que se cumple el 70 aniversario del Anchsluss (la anexión de Austria a la Alemania nazi), despertará la memoria de Matthias Sindelar, el jugador de papel o el Mozart del fútbol. No muy lejos del Ernst Häppel Stadion, recinto del decisivo Austria-Alemania de hoy, se encuentra su tumba, visitada religiosamente cada año por seguidores y dirigentes del Austria de Viena coincidiendo con el día de su fallecimiento. Allí todavía se recuerda que el balón también se rebeló contra la barbarie nazi.

Judío, nacido en Kozlov (Moravia) y emigrante junto a su familia en el barrio de Favoriten (Viena), la historia y la leyenda de Sindelar se confunden para generar uno de los mitos más románticos del fútbol. Cuando Hitler consumó la anexión austriaca el 12 de marzo de 1938, Sindelar emprendió su particular lucha contra el nazismo. Quedaban apenas tres meses para que se disputara el Mundial de 1938 y el Führer, como Mussolini en 1934, ya había advertido del poder propagandístico del fútbol y su utilidad como elemento manipulador. El wunderteam (equipo maravilla), como era conocida la fabulosa selección austriaca dirigida por Hugo Meisl, fue obligado a fundirse con la selección alemana para la gran cita.

Austria se había clasificado por su cuenta, pero la necesidad de propagar la supuesta superioridad de la raza aria empujó a los alemanes a reforzar su vigoroso equipo con la depurada técnica de la escuela del Danubio. Nunca lo dijo públicamente por temor a las represalias, pero Sindelar se negó a formar parte de esa nueva y poderosa Alemania. Simuló lesiones para eludir las convocatorias porque le repateaba el hígado simplemente pensar que antes de empezar el partido tendría que ejecutar el saludo nazi. No quería doblar la rodilla ante los culpables de la muerte de muchos conocidos judíos y, a su manera, con el balón y su destreza, le ganó una batalla futbolística al régimen hitleriano.

Para celebrar la anexión, se disputó un amistoso entre Austria, que se despedía como selección independiente, y Alemania. Esta vez, ninguna lesión salió de la boca de Sindelar para excusar su ausencia. Las crónicas de la época cuentan que los austriacos habían recibido la orden de dejarse ganar, algo que al larguirucho delantero rebelde no le gustó.

Durante el primer tiempo, Sindelar burreó a los alemanes, pero cuando llegaba la hora de marcar, tiraba la pelota fuera y volvía a su campo meneando la cabeza como desencantado. En el segundo tiempo, se hartó de la pantomima y empezó a bailar con el balón. Un regate por aquí, un sombrero por allá y un gol de vaselina. Su celebración levantó ampollas. Sindelar se situó frente al palco y, ante la mirada furiosa de las autoridades nazis, se marcó una danza interpretada como una deshonrosa ofensa.

Desde entonces, la Gestapo le consideró un elemento subversivo, capaz de arrastrar a las masas en contra del nacional socialismo. Fue perseguido por la policía nazi, hasta que el 23 de enero de 1939 se descubrieron su cadáver y el de su esposa, también judía, en su apartamento de Viena. La principal teoría sobre su muerte, que nunca quedó clara, apunta a un suicidio por inhalación de gas. A que Sindelar no soportaba ya el ambiente irrespirable y de atosigamiento al que fue sometido por la Gestapo y optó por ese trágico final.

A su entierro, acudieron 40.000 personas bajo fuertes medidas de seguridad porque se temía una rebelión de los asistentes. En Viena, figura la Sindelarstrasse, esa calle del rebelde goleador donde suenan los ecos del poema que le dedicó el austriaco Friedrich Torberg: “Jugaba al fútbol como ninguno/ponía gracia y fantasía/jugaba desenfadado, fácil y alegre/siempre jugaba y nunca luchaba”. Salvo contra la sinrazón hitleriana, a la que burló y regateó dedicándole su gol más sentido.

El fantasma desenmascarat

El diari SPORT es fa ressò avui d'aquesta notícia

http://www.sport.es/default.asp?idpublicacio_PK=44&idioma=CAS&idtipusrecurs_PK=7&idnoticia_PK=515202

La font d'informació prové d'un esplèndid treball d'investigació del Blog amic http://www.depenalty.es/ que ha destapat el cas. Segons sembla el segon d'Oriol Giralt, un tal Cristian Castellví fins aleshores ocult va cometre l'error de sortir a la palestra Divendres passat quan va anar a RAC1 a fer una entrevista.

Un blogger va associar la seva veu amb la d'un tal Moi (lògicament pseudònim) que desde feia temps en el següent blog http://moidemoises.blogspot.com/ s'insultava a Laporta, a directius, a l'entrenador, a jugadors, i finalment amenaçava en fer pintades ofensives al Nou Camp i a casa de Johan Cruyff, que casualment pocs dies després es van cumplir. Certament el to del blog semblava més propi d'un Boix Noi que no d'algú que es presenta com advocat i que defensa una moció de censura perque segons ells el president ofèn la dignitat del soci.

Sembla greu llavors que Oriol Giralt , que ve a donar lliçons de dignitat i comportament, negués en la constitució de la mesa que control.larà la moció de censura que el tal Castellví, disposés de cap blog de caràcter crític envers al club.

I jo dic, en principi no hi hauria d'haver cap problema en que un tingui el seu blog a Internet on expressi lliurament la seva opinió, però si han amagat la realitat serà per alguna cosa, no ?

Curiosament el blog del Moi (o Cristian Castellvi encobert) quedava inactiu al mateix temps que es destapava l'assumpte i del tal Moi ningú n'ha sabut res més....Casualitat , no ?

Vaja que tot sembla indicar que han desenmascarat a aquest fantasma.

Si el segon del grup que presenta la moció de censura té aquest perfil i el Giralt es fa fotos amb els Boixos Nois ja ens podem imaginar quin perfil tenen els que donen suport desde l'ombra.

Això si, sembla que ningú reflexioni sobre totes aquestes coses, l'objectiu comú és enderrocar a Laporta costi el que costi. I només cal donar una ullada a la premsa per veure com els columnistes ataquen per totes bandes per desestabilitzar, encabritar al soci i donar sensació de descontrol.

Si finalment prospera la moció i hi ha eleccions voldrà dir que majoritàriament el soci vol fer fora a Laporta, i aleshores estaré d'acord amb el Cristian Castellví o millor dit amb el seu alter ego a Internet , el Moi, en que el "soci és subnormal".

Moció de censura

Sembla que la moció de censura contra la nostra directiva tirarà endavant. No em sembla malament, està recullit als estatuts, és una acció prou democrática i tots els socis hi tenim dret a exercir-la. Als útlims cinc anys el nostre club s’han desenvolupat més accions democràtiques que als últims 30 anys, dues eleccions, una sentencia per obligar a fer eleccions anticipades i ara una moció de censura.

És per estar content, el club i la massa social gaudeix d’una salut democrática envejable. Enrera queda aquella manca de transparencia, aquella por a engegar iniciatives que anessin a favor del club i en contra dels que llavors regnàvem, por a presentar-se com a candidat, por a sortir a explicar “la veritat” als mitjans de comunicación, i tantes i tantes altres pors. El més curiós del cas, és que tots aquests que ara exerceixen, lícitament, els seus drets democràtics i que fins i tot porten la bandera de la democracia allà on van, són els que durant no-se-quans-anys van mantenir i permetre desde la col.laboració o la connivencia un règim autoritari. És un dels preus a pagar per tenir aquests tipus de democracia, que tots som iguals quan tots no ens coportem igual, que tots exigim els nostres drets però no tothom cumpleix amb els seus deures, que es pot ser un poca-vergonya, mafiós i demàgog que la llei t’ampara i et protegeix.

Manchester Utd Campió d'Europa

Podem dir que avui hem gaudit d'un partit més que digne per a una final de Champions League. Hi ha hagut una mica de tot, un bon gol de cada equip, detalls de gran classe tècnica, voluntat dels dos equips d'anar a pel partit, tàctiques nobles i gens especuladores, joc viril però no violent, tangana en els moments finals fruit dels nervis, pròrroga emocionant i finalment tanda de penalts. Francament pels que no som ni d'un ni d'altre equip no es pot demanar més.
Dit això, sabem que davant un event esportiu és difícil no posar-se a favor d'una banda o altre i en aquest cas jo particularment anava a favor del ManU per diverses raons.
En primer lloc perque de tota la vida he tingut simpatia tant pel ManU com pel Liverpool, segurament perque a l'època dels 80 eren els equips que més sonaven d'Anglaterra, i en canvi el Chelsea el veig com un nou vingut que s'ha col.locat entre els grans a base de talonari.
I en segon lloc no volia que guanyés el Chelsea perque no triomfi el projecte de Abramovich, no hagués pogut soportar veure la seva cara al palco de Moscow celebrant el títol com si fós una victòria militar de l'exercit rus o quelcom semblant. De fet les imatges que es van veure d'ell a la tanda de penalts eren per disfrutar veient patir a un imbècil que s'ha gastat 700 milions d'euros en jugadors i ni així ha pogut guanyar la Champions, això ens permet a tots seguir creient una mica en el futbol i pensar que falta quelcom més que diners per endur-se títols, i es compleix la màxima aquella que diu que per guanyar algo s'ha d'haver perdut bastant abans. Després d'aquest nou fracàs a Europa espero que Abramovich es cansi ja d'aquest juguet anomenat equip de futbol i se'n vagi a invertir el seu diner negre a d'altres llocs on faci més falta com per exemple en una ONG a Àfrica.
Malgrat tot a un se li queda un mal cos en veure que si el nostre Barça hagués estat al nivell mínim exigible a un equip podriem haver-nos endut aquesta Champions tranquilament. La nostra plantilla li donava 100 voltes a la del Manchester i la del Chelsea per molts noms que ens enlluernin, però és clar, jo avui he vist a un Cristiano Ronaldo dribblar, xutar , marcar un gol, i a sobre baixar a defensar a la seva àrea o perseguir a Essien per la banda qual ha calgut. Ho mateix podriem dir de la resta de jugadors, més o menys figures sobre el paper com Lampard, Ballack, Tevez, Rooney , però jugadors ultra-professionals al camp que s'hi deixen la pell. Malauradament aquests darrers dos anys això no ho han demostrat els nostres jugadors i tots sabem el resultat.
Per tant sempre podem parlar d'una mala gestió d'una directiva, d'una manca d'intervenció d'un cos tècnic, d'una inaptitut manifesta d'un entrenador, però al final la pilota roda al camp i qui pot fer que les coses vagin bé o malament són els jugadors.
Congratulations , ManU !!!