SuperCopa 2012 : Intimidació amb o sense pilota

Hem perdut la SuperCopa d’Espanya, aquesta competició que alguns deien que no els hi interessava però que un cop guanyada sembla que hagin aconseguit la Champions League.

Una final així és molt més que un partit a 180 minuts, perque el que condiciona més són els gols a camp contrari. El 3-2 al Nou Camp va ser producte d´errors propis i absurds. Malgrat la confiança en l’equip era total i esperàvem poder treure un resultat positiu del Bernabeu si ho mirem fredament la tasca a priori no era gens fàcil.

Com ja s’intuia que passaria el Madrid va sortir a mort sabent que un gol els hi donava mitja Copa i que després el factor camp i la pressió del públic probablement els permetria mantenir el resultat. I així va ser, però afegit a diverses circumstàncies que van complicar el partit al nostre equip. En primer lloc la sorpresa a darrera hora de no poder comptar amb Alves que va trastocar qualsevol estratègia assajada durant la setmana i va obligar a posar a Adriano a la dreta i Alba a debutar al Bernabeu quasi sense escalfar-se.
En segon lloc la feblesa o falta de concentració de la defensa ja s’havia vist en el darrer partit de Lliga i ahir es va mantenir aquest baix nivell. Contra un Osasuna pots sortir viu però un Madrid te’n pot fer 4 en un moment, com gairebé succeeix.

L’ingredient principal però l’he deixat pel final perque per a mi va ser clau, l’àrbitre. Dies abans del partit Mou ja va deixar clar que aquest àrbitre li agrada molt, de fet fins i tot l’ha felicitat públicament en més d’una ocasió. Per tant això ja no era un bon auguri pel Barça.
La fama que té Mateu Lahoz és que “deixa jugar”, ho qual a priori pot sonar força bé i algú pot imaginar que és pot veure un partit més àgil i semblant al futbol anglès, però realment això no és la Premier ni el Reial Madrid és el Liverpool.

El Madrid conscient que l’àrbitre els hi donaria certa o molta impunitat va tornar a treure la destral de guerra encapçalat per Pepe i seguit per la resta, esborrant aquella imatge més d’acord amb el nivell professional d’ambdós equips que vam poder veure al Nou Camp i on semblava que d’una vegada per totes les hostilitats del Madrid havien menguat i que tot havia tornat a un to lògic d’esportivitat. Potser ara s’entén l’interès en posar el partit a les 22.30h quan tota la canalla ja està dormint perque certament veure jugar aquest Madrid és quelcom que pot ser qualificable entre violent i pornogràfic, en qualsevol cas classificat per a majors de 18 anys.

El repartiment en nombre i en el moment de les tarjes deixa ben clar que l’àrbitre té un criteri parcial. Considerem com va sortir el Madrid on des d’Arbeloa fins a Di Maria, tots i cada un dels jugadors deixaven la cama, el colze o la planxa a cada jugada. Considerem accions on es tractava de tumbar el rival de qualsevol manera, i amb entrades que podien haver estat castigades amb més d’una tarja en la mateixa jugada. Recordem que el primer que es va endur una tarja groga va ser Mascherano per una carrega il.legal a un lateral del camp, posteriorment vindria l’expulsió d’Adriano totalment justa i que va facilitar la feina a l’àrbitre. Recordem també que tots els defenses del Barça van acabar amonestats fent poques faltes i que els Arbeloa, Ramos, Pepe, Kedhira i Xabi Alonso van poder acabar el partit havent repartit a cada jugada. És un greuje massa important que t’obliga a ratllar l’excel.lència defensiva i ofensiva per no quedar desactivat com ahir.

Però la gran notícia és que malgrat tot això, el Barça es va sobreposar i va fer una segona part notable, la inferioritat numèrica la va notar en atac al trovar a faltar efectius de cara a la rematada i en defensa a l’assumir més riscos del compte. Tot i així es pot estar orgullós d’aquest equip perque vam tornar-lo a reconèixer perfectament amb el seu estil propi de joc control i que amb una mica de sort hagués pogut obrar el que per a qualsevol altre equip seria un miracle, guanyar-li la Copa al Madrid en el seu propi camp.

Quedem-nos amb el joc de la segona part, les ocasions que vam tenir i amb els darrers minuts veient a un Bernabeu acollonit.
Tot i perdre, tot i ser conscients que en qualsevol contraatac ens podien matar, tot i jugar amb un jugador menys, tot i haver hagut de posar a Montoya, Tello i Song per les circumstàncies, malgrat tot, vam deixar la nostra empremta. Veient com va començar el partit podriem haver perdut el nom i el respecte, però tal i com va acabar crec que sortim reforçats perque els jugadors tindran més ganes encara.

Una reflexió final, si en el darrer xut de Messi la pilota en comptes de sortir rascant el pal va dins, de bon segur avui els culés estariem eufòrics però si fóssim justos crec que l’anàlisi del partit tindria el mateix nivell d’autocrítica, per tant , el resultat no ens condiciona.
En canvi si pensem què hagués passat en el madridisme si entra l’empat en el descompte, de bon segur el silenci que hi va haver per uns segons s’hagués perllongat una estona més i qui sap si enmig de les banderes blanques s’hagués deixat veure algun mocador blanc (que al Bernabeu passa més desapercebut que al Nou Camp), per tant el Madrid li condiciona molt i Mou necessitava aquest resultat.

Tots dos equips van intentar intimidar al contrari, el Madrid va optar pel camí de l’agressivitat ratllant la violència i el Barça va apostar per intimidar amb la pilota als peus. Si aquest esport fos taekwondo tindria clar a qui li anirà millor en el futur però com es tracta de futbol....