Som Campions del Món !!!!
De tot el que s’ha parlat des d’ahir el resum que faig és que aquest equip ja fa temps que no juga contra els seus rivals, a quasi cada partit s’enfronta únicament a la història, busca la superació dels rècords (els del club i els propis) i per la mateixa dinàmica i il.lusió que tenen els fa lluitar d’una manera natural contra la tendència inherent del nostre club de pensar que quan les coses van bé segur que es torçaran.
Definitivament Guardiola i la seva obra en el camp estan canviat la història del futbol, possiblement passarà a ser una de les influències més importants que haurà tingut aquest esport en més d’un segle amb molt més d’impacte que el Brasil de Pelé, l’Holanda de Cruyff, l’Alemanya de Beckenbauer, el Liverpool de Keegan, el Dream Team o el Milan de Sacchi…
Ara mateix no podem apreciar tota la seva magnitut igual que els contemporanis no apreciaven d’igual manera les obres dels Da Vinci , Van Gogh o Picasso, per posar uns exemples. Tothom intenta entendre les claus d’aquest Barça mesurant-ho amb els paràmetres estandar existents fins ara, és a dir, intenten analitzar l’estratègia emprada per Guardiola, parlen d’un arriscat 3-4-3 al Bernabeu, d’un caut 4-5-1inicial que es converteix quan cal en 3-5-2 a Milà o una disposició batejada per l’entrenador del Santos ahir del 3-7-0 !!!
No s’adonen que el nostre equip no té una estratègia clàssica, és una disposició flexible, adaptable, canviant, mutant, camaleònica, senzillament genial… En aquest equip tot és atípic als canons existents fins ara, l’estratègia és evident que no respon a res vist abans, però la materia prima, els jugadors, també són especials. En l’època que el futbol tendia a buscar l’atleta perfecte (llegeixis tipus Ronaldo) resulta que el Barça planta 6 o 7 paios que no superen el 1,70 però que amb intel.ligència, tècnica, associació, col.laboració, desmarcació i art a les botes deixen en evidència a qui intenta aturar-los mitjançant la força , els bloquejos, la marca a l’home.
D’aquesta manera s’explica com grans equips acostumats a dominar els seus partits han hagut d’agenollar-se davant nostre i si haguéssin pogut segur que hagueren demanat a l’àrbitre que xiulés la fi del partit molt abans per no seguir sent humiliats futbolísticament, ridiculitzats però d’una manera honesta, neta , transparent quasi bé amb innocència d’un infant. Els millors equips d’Europa com ManU, Madrid, Milan , o el Santos com a millor equip de Sudamèrica, saben el que és veure’t desactivitat enmig d’un partit i malgrat en calent segur que et passa pel cap el deixar anar una puntada de peu , de bon segur que un jugador d’aquest nivell en la reflexió posterior i veient la repetició del video del partit segur que més d’un en la intimitat de la seva llar acaba aplaudint el joc del Barça.
Només aleshores s'adonaran l'evolució del futbol en els darrers 20 anys, allò que va començar amb el “Uno-Uno” i que ara en Pep ho va batejar com “I have the ball, I pass the ball”.
De tot el que s’ha parlat des d’ahir el resum que faig és que aquest equip ja fa temps que no juga contra els seus rivals, a quasi cada partit s’enfronta únicament a la història, busca la superació dels rècords (els del club i els propis) i per la mateixa dinàmica i il.lusió que tenen els fa lluitar d’una manera natural contra la tendència inherent del nostre club de pensar que quan les coses van bé segur que es torçaran.
Definitivament Guardiola i la seva obra en el camp estan canviat la història del futbol, possiblement passarà a ser una de les influències més importants que haurà tingut aquest esport en més d’un segle amb molt més d’impacte que el Brasil de Pelé, l’Holanda de Cruyff, l’Alemanya de Beckenbauer, el Liverpool de Keegan, el Dream Team o el Milan de Sacchi…
Ara mateix no podem apreciar tota la seva magnitut igual que els contemporanis no apreciaven d’igual manera les obres dels Da Vinci , Van Gogh o Picasso, per posar uns exemples. Tothom intenta entendre les claus d’aquest Barça mesurant-ho amb els paràmetres estandar existents fins ara, és a dir, intenten analitzar l’estratègia emprada per Guardiola, parlen d’un arriscat 3-4-3 al Bernabeu, d’un caut 4-5-1inicial que es converteix quan cal en 3-5-2 a Milà o una disposició batejada per l’entrenador del Santos ahir del 3-7-0 !!!
No s’adonen que el nostre equip no té una estratègia clàssica, és una disposició flexible, adaptable, canviant, mutant, camaleònica, senzillament genial… En aquest equip tot és atípic als canons existents fins ara, l’estratègia és evident que no respon a res vist abans, però la materia prima, els jugadors, també són especials. En l’època que el futbol tendia a buscar l’atleta perfecte (llegeixis tipus Ronaldo) resulta que el Barça planta 6 o 7 paios que no superen el 1,70 però que amb intel.ligència, tècnica, associació, col.laboració, desmarcació i art a les botes deixen en evidència a qui intenta aturar-los mitjançant la força , els bloquejos, la marca a l’home.
D’aquesta manera s’explica com grans equips acostumats a dominar els seus partits han hagut d’agenollar-se davant nostre i si haguéssin pogut segur que hagueren demanat a l’àrbitre que xiulés la fi del partit molt abans per no seguir sent humiliats futbolísticament, ridiculitzats però d’una manera honesta, neta , transparent quasi bé amb innocència d’un infant. Els millors equips d’Europa com ManU, Madrid, Milan , o el Santos com a millor equip de Sudamèrica, saben el que és veure’t desactivitat enmig d’un partit i malgrat en calent segur que et passa pel cap el deixar anar una puntada de peu , de bon segur que un jugador d’aquest nivell en la reflexió posterior i veient la repetició del video del partit segur que més d’un en la intimitat de la seva llar acaba aplaudint el joc del Barça.
Només aleshores s'adonaran l'evolució del futbol en els darrers 20 anys, allò que va començar amb el “Uno-Uno” i que ara en Pep ho va batejar com “I have the ball, I pass the ball”.
