Barça 1 - Villarreal 2: "Apatia i desencert, adéu Lliga (?)"

Ahir vam viure un capítol més del que ja ve sent costum. O també podriem dir que queda un capítol menys de la era Rijkaard.
Aquest equip no trempa i necessita d’estímuls extraordinaris per enxufar-se als partits.
Segurament a la Champions podrem veure encara algun partit bò, però per la resta crec que hem tornat a llençar una temporada per la finestra.
Fa dues setmanes, tot i la mediocritat en el joc, vam aconseguir posar-nos a 2 punts del Madrid. Les baixes de tot tipus (Messi, Marquez, Puyol, Milito, Touré,…) no han de ser excusa per haver deixat escapar 6 punts en 2 partits mentres el Madrid més desconcertat dels darrers anys aconseguia guanyar fós com fós els seus dos partits amb remuntada.
No seria just ara individualitzar, podriem dir que el Ronaldinho que es va veure ahir al Nou Camp lluint a més braçalet de capità torna a ser un jugador totalment capaç i apte pel Barça, potser mai més tornarà a tenir aquella superioritat física i tècnica sobre la resta d’adversaris però sobretot quan no hi ha Deco al camp va per feina i ha recuperat força velocitat i sentit de la verticalitat.
Ho negatiu és que Eto’o i Henry van aportar menys que si haguéssin jugat Bojan i Giovanni , i això és força preocupant. Van estar lents , apàtics, despistats, i gens acertats. Un desastre. Sembla que Henry va marxar del camp abans d’hora i força mosquejat. M’agrada almenys que hi hagi un punt de ràbia i no de passotisme, ho dolent és que sembla que el motiu és que hi ha disputes internes per la posició que han de jugar. Lluita de egos.
El migcamp s’aguanta amb pinces, perque sembla que tot depèn de que l’esquena de Touré aguanti o no. Un tenia la sensació que si ahir treiem a Touré, malgrat no estava fi, el Villarreal acabaria de rematar-nos.
Casualment ahir Zambrotta va fer un partit força interessant . Fòra que li manca certa confiança i seguretat que si demostrava a la Juve i a la selecció italiana, ahir vam poder veure que el problema que tenen els laterals drets amb recorregut al Barça com Belletti, Zambrotta o si fitxéssim a Alves és que al jugar amb extrem fixe (abans Giuly i ara Messi), tapa totalment la banda a qualsevol pujada del carriler.
Però per això hi ha un senyor que em sembla que cobra per pensar quina és la millor disposició tàctica de l’equip per tal de treure el màxim rendiment als seus jugadors. Però tinc la sensació que en comptes de tenir un entrenador tenim un gestor de conflictes i que pel que diuen molts periodistes fa temps que ha deixat l’auto-gestió a l’equip, i així ens va. En tots els sentits.