Apareix avui a La Vanguardia una entrevista a Jaume Llauradó, qui sincerament el feia ja jubilat d'aquestes batalles, però sembla que segueix en el combat per fer-se un lloc al palco.
Assegura no ser darrera el vot de censura però que l'apoiarà amb el seu vot positiu i deixa entreveure que tornarà a presentar-se a les hipotètiques eleccions (lògicament el que vol és una butaca , ja !!!).
En tot l'article destil.la el seu odi cap a Laporta i arriba a dir que el problema de Laporta ha estat la seva manca d'experiència, que si hagués entrat ell com a president no hagués passat això. (Jo encara hem pregunto quina experiència en gestió esportiva s'auto-atorga Llauradó, com a organitzador del Fòrum Samitier ?).
Per arrodonir els seus arguments diu que el que li convé al Barça és tornar al model de finals dels 60 on es va posar un president com Narcís de Carreras (president de La Caixa, en època franquista) consensuat per les diferents opinions del barcelonisme. Així és com entén Llauradó la democràcia, per una banda se suma al vot de censura (acte irrefutable de democràcia moderna) però per altra banda vol que el nou president sigui elegit entre els quatre candidats de sempre (vaja, com havia funcionat sempre el Barça).
Pensava que haviem assolit un Barça modern, però està clar que no.
Quan estem barallant-nos en ple segle XXI contra monstres empresarials, fent punys i mànigues per poder disputar econòmicament un fitxatge a milionaris del petroli que es gasten el que costa un crack en una festa d'aniversari, surten els de sempre reclamant la gestió del passat, i que no s'esculli el president que presenti un programa adequat a la realitat actual sinó que es consensui el nom del president i punt.
Aquestes són les forces ocultes de les que parlava Laporta, els que directament o indirecta s'estan aprofitant del vot de censura.
Arribats a aquest punt m'he permès el luxe de rescatar una mini-guía recordatori de tots aquests noms "clàssics" que voldrien escollir el Narcís de Carreras del segle XXI.
No afegeixo a Sandro Rosell perque segons Llauradó i imagino que Nuñez i la resta per a ells també és un xaval jove que els pot anar bé per desgastar Laporta però que no el deuen considerar tampoc amb cap experiència...
Les descripcions són obtingudes d'una web que descrivia qui era cadascú dels possibles aspirants al palco un cop va dimitir Gaspart al 2003. Per tant en algun cas cal situar-se en aquell moment per entendre el comentari però crec que en tots els casos defineix perfectament qui és qui a Can Barça.
GUÍA ÚTIL DE LES FORCES OCULTES : Qui és qui ?
Joan Gaspart: Evidentment, ningú es creu que l'amic Joan marxarà del Barça, i com a bon barcelonista que és superarà els moments actuals i trobarà la manera de "servir el club" en nous consensos. La seva credibilitat negativa, el seu riure hienil, el seu impagable gest torçat i el seu recorregut altament definitori i aclaridor són la millor garantia de la seva capacitat. Imprescindible, ni que sigui com a Caudillo dels Boixos Nois. D'ell ens quedem, sobretot, amb una frase que va dir ja fa anys: "Jo mai podria ser president del Barça". I punto.
Àngel Fernández: Don Piso té una trajectòria que l'avala com pocs per fer-se amb la poltrona culé i de fet, el fet de ser el candidat més indesitjable el situa com el màxim favorit a les properes eleccions. Com deiem, la seva trajectòria és exemplar: va començar com a directiu de Nuñez, després es va presentar contra ell obtenint resultats similars als del Partit Comunista als USA, va donar suport a la moció de censura de l'Elefant Blau, es va presentar a les eleccions en solitari, va dir que se n'anava a casa i va acabar a la casa de barrets que va ser la candidatura de l'amic Joan. Al seu favor destaquem la seva identificació amb el sector del totxo i, com no, la seva similitut amb el bo i millor dels presidents de club espanyols: Caneda, Gil, Doña Teresa, Lopera o, com no, Lorenzo Sanz.
Ramon Fusté: És un dels actuals caps visibles de l'oposició, i el seu curriculum és ben net. Va estar molts anys a la junta de Nuñez i en les passades eleccions va estar a l'alçada de la Millor Afició del Món i va votar Gaspart. Ara es fa l'escandalitzat i acusa a Bassat d'oportunisme, i ho fa sense canviar la cara i amb un to de veu sospitosament similar al d'Andreu Buenafuente que ens porta a pensar que, en efecte, aquest sap prendre el pèl.
Lluís Bassat: Baix cap concepte. a) No té ni idea de futbol -cosa que el converteix en un candidat indigne de presidir un club de la Lliga de les Estrelles-; b) Va ser recolzat per membres del Dream Team i per Cruyff; c) No va pactar amb l'amic Joan a les passades eleccions, i s'ha fet l'orni quan li han ofert entrar a la junta; d) és jueu, cosa impresentable tenint en compte els components de la Millor afició del Món que seuen darrera una de les porteries; i e) el més important: el sensei Nuñez el va acusar en les passades eleccions de ser un terrorista -així, com sona-. En el seu favor, emperò, contarem la seva actuació a BTV, on va treure els desternillants artificis comptables del Grup HUSA -pels poc experts, el grup hoteler que amb llur talent habitual condueix l'amic Joan cap a la desaparició-. Pels que van votar Gaspart en les passades eleccions fem notar el caràcter irònic del present escrit.
Joan Castells: Un crac a qui augurem el millor dels futurs. La seva visió en les passades eleccions, en les quals va avalar la seva candidatura amb calers dels mutualistes -amb dos collons- li va permetre accedir al càrrec de vispresident exactament set dies després d'haver afirmat que Joan Gaspart no era un president digne del Barça. Allà ha estat encarregat de la vessant econòmica i, sobretot, de clavar-se cops de colze amb els altres tres-cents membres de la junta que aspiraven a succeir Gaspart. Lògicament pintava més aviat gens, però figurava, que no és poc, i sortia per la tele, que és molt. El que passa és que les coses han seguit el seu curs natural així que, amb tota naturalitat, ha deixat Gaspart a l'estacada després d'una mocadorada amb l'argument que hi havia desviacions al pressupost, com si no n'hi hagués hagut des de fa anys. O es creu que és molt llest, o que la gent és molt tonta, però en tot cas elogiem la seva semblança física amb el sensei Nuñez.
El Salabert: Don Piso li ho va posar difícil en les últimes eleccions, però es va fer amb la medalla d'or al transfuguisme. Després de començar amb Castells, va saltar a la candidatura de Bassat per, al final, acabar a la candidatura de Gaspart, formant part de la macrojunta.
En Parera: Aclamem també en Parera, que té una empresa que es dedica a intentar vendre els drets d'imatge de l'única cosa que hi ha al futbol més vomitiva que els directius: els àrbitres. És un dels més honrats -en el sentit que la seva família el deu honrar molt- i ens quedem amb el show de les comissions del fitxatge de Geovanni -"Chusín, el precio lo pongo yo"- i amb la seva presentació del correu electrònic de la Web del Barça que, segons va especificar de forma reveladora, serà "privat".
Carles Rexach: La seva presència serà imprescindible, i la seva capacitat per, com una astuta merda de gos, enganxar-se a la sabata que més lluny el pot dur de ben segur l'ajudarà a trobar encaix en el nou Barça, on seguirà cobrant com si no passés el temps. Les seves contribucions en els últims temps -d'ençà que va tornar de Japó, on va deixar un cadàver en forma d'equip desaparegut- han estat diverses i enriquidores, i van des del seu suport a Gaspart en les últimes eleccions a fitxatges com els de Geovanni o Alfonso, passant per la seva tasca com a scouter -impagables (metafòricament) els tres viatges que va fer a Mónaco per veure el central Márquez mirant en cada partit un jugador diferent-, la seva traició a Cruyff i la seva feina a la banqueta.
Els Germans Carrillo: Els Germans Dalton han donat el salt al protagonisme presentant sengles mocions de censures, la segona de les quals es va fer exactament una setmana després de que l'amic Joan no li fes un lloc a la seva junta a un d'ells. La seva actuació ha estat, tot i que curta, estelar, i esperem que trobin un lloc a dins del club des d'on seguir col.laborant, tant ells com els successius germans, cunyats, sogres, etc... que els acompanyin.
Josep Maria Minguella: Estima molt el Barça, o almenys és lògic pensar-ho tenint en compte que s'ha guanyat tot el que té a costa del Barça. Com a comentarista ha demostrat una gran solvència a l'hora de canviar de jaqueta inclús en diverses ocasions durant un mateix partit. El seu noble ofici li confereix una experiència inigualable que, de ben segur, els futurs directius que vagin a fitxar al nou continent agrairan de moltes i variades maneres. A tot això, que òbviament ja el faculta com al que més per ocupar un seient al palc, afegirem la seva època com a assessor de l'amic Joan, època misteriosament coincident amb els millors fitxatges de l'apassionat semi-president culé.
Jaume Llauradó: Un altre bon barcelonista amb trajectòria impecable. Després d'anys d'oposició al nuñisme, la seva entranyable forma de parlar -m'antaneu, osea- va passar a defensar Gaspart des de dins de la junta com un dels nombrosos vispresidents. Quan les coses van començar a anar malament va deixar a l'estacada els seus companys de junta, sens dubte amb l'esperança de que la seva traició li proporcioni rèdits en el futur.
Gonçal Lloveras: Un altre dels que va picar i va entrar a la junta de Gaspart amb la poc secreta esperança de postular-se com a candidat des de dins el club. Un cop va donar un cop de vista i va veure al seu voltant una melé de parelles d'ulls amb la mateixa intenció i calculant les poques opcions que tenia de prosperar, va fotre el camp. Com a defecte, direm que no és cosí de ningú.
Sixte Cambra: Clàssic opositor al nuñisme integrat a la junta de Nuñez, de la qual es va apartar en els últims temps per no esquitxar-se gaire. Poc després acceptava el càrrec de Síndic del Soci, càrrec que va excercir amb la competència habitual per acabar sent un dels vispresidents de la junta de l'amic Joan -per figurar, que no quedi-. A més, el condemnat és democristià, o sigui que és el candidat ideal per ser directiu del Barça.
Francesc Closa: La seva trajectòria ha estat meteòrica, doncs va entrar al club com a un dels vispresidents seguint un camí elegant i que el dignifica, a saber: és el cosí de l'amic Joan. Les seves actuacions han estat magistrals, però ens quedem amb els seus viatges amb Parera per sudamèrica, i el rendiment d'aquests viatges (en tots els aspectes).
Nuñistes varis: Nuñistes varis com pugui ser Xavier Aguilar -de qui recordem amb delit quan, indignat, s'aixecava el palc per insultar un linier al crit de "Comunista!"- s'encarreguen en els últims temps de criticar la tasca del seu ex-company Gaspart i de recordar els bons temps de l'època soviètica. El fet de que alguns afers poc clars amb la hisenda pública impedeixin que l'hereu i fill del sensei tingui cap opció, com seria desitjable i natural, farà que hagin de trobar un altre lloc on colocar-se per, again and again, tornar a pixar als lavabos del palc.
Gabriel Masfurroll: Un exemple per tots. En Gabi, que comparteix nom amb un reconegut pallasso, va entrar a la junta de l'amic Joan amb la voluntat de consens com a bandera. Sorgit del no res, es va presentar a les passades eleccions i ràpidament es va fer amb un lloc com a vispresident a la macrojunta de l'amic Joan, i allà ha aguantat fins que, amb la preceptiva elegància, ha apunyalat Gaspart per salvar-se el cul i , ja mateix, començar a buscar la manera de tornar a posar la poteta al palc. El millor és la seva tasca com a portaveu, i ens quedem amb un inoblidable article ple d'ensucrats elogis que li vem llegir sobre la figura del demòcrata Samaranch.
El del carrillo de los helados: Si, aquest també s'apunta a ser directiu del Barça, i és que aquí el que no corre vola. No, no sap de res, ni falta que fa. L'únic que compta és que té ganes de ser ric i de deixar-se veure pel palc del Camp Nou, i tot i que llur honradesa li resta opcions no el descartarem ni de bon tros. Si Joan Gaspart ha arribat a ser president del Barça, tot és possible.
Josep Lluís Nuñez: El Sensei Nuñez va ocupar la presidència durant més de vint anys amb una trajectòria exemplar basada en l'èxit de la seva gestió econòmica. En els seus primers anys va aconseguir reduir l'assistència al camp a unes 40000 persones -amb la comoditat que suposava no haver de fer cues a la sortida ni per comprar frankfurts, i tenint més espai per deixar dorres i bufandes al seient del costat-, però el fitxatge de Cruyff va girar la truita i el va situar en un segon pla. Posteriorment, va acomiadar Cruyff i va començar una carrera desaforada per liquidar tot record de l'època del Dream Team, i ho va fer amb la gestió econòmica com a bandera, i amb maniobres com les amortitzacions a deu i quinze anys dels fitxatges dels germans DeBoer i de Bolo Zentren, és a dir, amb senyorio i elegància, i essent la seva gestió afalagada com poques. Era una època tranquila en què el superàvit no faltava mai i el Barça d'handbol batia tots els rècords, mentre al palc directius i inspectors de l'hisenda pública es feien amics els uns amb els altres. La diversió no faltava amb mocadorades i conspiracions dels "medis" de comunicació, i el discurs fluid del sensei denunciant els madridistes infiltrats -al camp, a la Generalitat, a l'Ajuntament i a TV3-, ben assessorat per l'inigualable Domènech Garcia, portava el deliri a les grades. La marxa de Figo al Millor Club de l'Univers va ser el seu penúltim servei al Millor Club del Món, doncs l'últim va ser recomanar el vot per l'amic Joan a les eleccions del 2000. Aquellos barros.... D'ell ens quedem amb una portada del sainet satíric La Veu del Club, en què sota el titular "Contra qui juguem?" s'explicaven detalladament i amb l'ajuda d'un gràfic les conspiracions i les campanyes dels "medis" de comunicació que volien comprar el Barça.
Àngel Fernández: Don Piso té una trajectòria que l'avala com pocs per fer-se amb la poltrona culé i de fet, el fet de ser el candidat més indesitjable el situa com el màxim favorit a les properes eleccions. Com deiem, la seva trajectòria és exemplar: va començar com a directiu de Nuñez, després es va presentar contra ell obtenint resultats similars als del Partit Comunista als USA, va donar suport a la moció de censura de l'Elefant Blau, es va presentar a les eleccions en solitari, va dir que se n'anava a casa i va acabar a la casa de barrets que va ser la candidatura de l'amic Joan. Al seu favor destaquem la seva identificació amb el sector del totxo i, com no, la seva similitut amb el bo i millor dels presidents de club espanyols: Caneda, Gil, Doña Teresa, Lopera o, com no, Lorenzo Sanz.
Ramon Fusté: És un dels actuals caps visibles de l'oposició, i el seu curriculum és ben net. Va estar molts anys a la junta de Nuñez i en les passades eleccions va estar a l'alçada de la Millor Afició del Món i va votar Gaspart. Ara es fa l'escandalitzat i acusa a Bassat d'oportunisme, i ho fa sense canviar la cara i amb un to de veu sospitosament similar al d'Andreu Buenafuente que ens porta a pensar que, en efecte, aquest sap prendre el pèl.
Lluís Bassat: Baix cap concepte. a) No té ni idea de futbol -cosa que el converteix en un candidat indigne de presidir un club de la Lliga de les Estrelles-; b) Va ser recolzat per membres del Dream Team i per Cruyff; c) No va pactar amb l'amic Joan a les passades eleccions, i s'ha fet l'orni quan li han ofert entrar a la junta; d) és jueu, cosa impresentable tenint en compte els components de la Millor afició del Món que seuen darrera una de les porteries; i e) el més important: el sensei Nuñez el va acusar en les passades eleccions de ser un terrorista -així, com sona-. En el seu favor, emperò, contarem la seva actuació a BTV, on va treure els desternillants artificis comptables del Grup HUSA -pels poc experts, el grup hoteler que amb llur talent habitual condueix l'amic Joan cap a la desaparició-. Pels que van votar Gaspart en les passades eleccions fem notar el caràcter irònic del present escrit.
Joan Castells: Un crac a qui augurem el millor dels futurs. La seva visió en les passades eleccions, en les quals va avalar la seva candidatura amb calers dels mutualistes -amb dos collons- li va permetre accedir al càrrec de vispresident exactament set dies després d'haver afirmat que Joan Gaspart no era un president digne del Barça. Allà ha estat encarregat de la vessant econòmica i, sobretot, de clavar-se cops de colze amb els altres tres-cents membres de la junta que aspiraven a succeir Gaspart. Lògicament pintava més aviat gens, però figurava, que no és poc, i sortia per la tele, que és molt. El que passa és que les coses han seguit el seu curs natural així que, amb tota naturalitat, ha deixat Gaspart a l'estacada després d'una mocadorada amb l'argument que hi havia desviacions al pressupost, com si no n'hi hagués hagut des de fa anys. O es creu que és molt llest, o que la gent és molt tonta, però en tot cas elogiem la seva semblança física amb el sensei Nuñez.
El Salabert: Don Piso li ho va posar difícil en les últimes eleccions, però es va fer amb la medalla d'or al transfuguisme. Després de començar amb Castells, va saltar a la candidatura de Bassat per, al final, acabar a la candidatura de Gaspart, formant part de la macrojunta.
En Parera: Aclamem també en Parera, que té una empresa que es dedica a intentar vendre els drets d'imatge de l'única cosa que hi ha al futbol més vomitiva que els directius: els àrbitres. És un dels més honrats -en el sentit que la seva família el deu honrar molt- i ens quedem amb el show de les comissions del fitxatge de Geovanni -"Chusín, el precio lo pongo yo"- i amb la seva presentació del correu electrònic de la Web del Barça que, segons va especificar de forma reveladora, serà "privat".
Carles Rexach: La seva presència serà imprescindible, i la seva capacitat per, com una astuta merda de gos, enganxar-se a la sabata que més lluny el pot dur de ben segur l'ajudarà a trobar encaix en el nou Barça, on seguirà cobrant com si no passés el temps. Les seves contribucions en els últims temps -d'ençà que va tornar de Japó, on va deixar un cadàver en forma d'equip desaparegut- han estat diverses i enriquidores, i van des del seu suport a Gaspart en les últimes eleccions a fitxatges com els de Geovanni o Alfonso, passant per la seva tasca com a scouter -impagables (metafòricament) els tres viatges que va fer a Mónaco per veure el central Márquez mirant en cada partit un jugador diferent-, la seva traició a Cruyff i la seva feina a la banqueta.
Els Germans Carrillo: Els Germans Dalton han donat el salt al protagonisme presentant sengles mocions de censures, la segona de les quals es va fer exactament una setmana després de que l'amic Joan no li fes un lloc a la seva junta a un d'ells. La seva actuació ha estat, tot i que curta, estelar, i esperem que trobin un lloc a dins del club des d'on seguir col.laborant, tant ells com els successius germans, cunyats, sogres, etc... que els acompanyin.
Josep Maria Minguella: Estima molt el Barça, o almenys és lògic pensar-ho tenint en compte que s'ha guanyat tot el que té a costa del Barça. Com a comentarista ha demostrat una gran solvència a l'hora de canviar de jaqueta inclús en diverses ocasions durant un mateix partit. El seu noble ofici li confereix una experiència inigualable que, de ben segur, els futurs directius que vagin a fitxar al nou continent agrairan de moltes i variades maneres. A tot això, que òbviament ja el faculta com al que més per ocupar un seient al palc, afegirem la seva època com a assessor de l'amic Joan, època misteriosament coincident amb els millors fitxatges de l'apassionat semi-president culé.
Jaume Llauradó: Un altre bon barcelonista amb trajectòria impecable. Després d'anys d'oposició al nuñisme, la seva entranyable forma de parlar -m'antaneu, osea- va passar a defensar Gaspart des de dins de la junta com un dels nombrosos vispresidents. Quan les coses van començar a anar malament va deixar a l'estacada els seus companys de junta, sens dubte amb l'esperança de que la seva traició li proporcioni rèdits en el futur.
Gonçal Lloveras: Un altre dels que va picar i va entrar a la junta de Gaspart amb la poc secreta esperança de postular-se com a candidat des de dins el club. Un cop va donar un cop de vista i va veure al seu voltant una melé de parelles d'ulls amb la mateixa intenció i calculant les poques opcions que tenia de prosperar, va fotre el camp. Com a defecte, direm que no és cosí de ningú.
Sixte Cambra: Clàssic opositor al nuñisme integrat a la junta de Nuñez, de la qual es va apartar en els últims temps per no esquitxar-se gaire. Poc després acceptava el càrrec de Síndic del Soci, càrrec que va excercir amb la competència habitual per acabar sent un dels vispresidents de la junta de l'amic Joan -per figurar, que no quedi-. A més, el condemnat és democristià, o sigui que és el candidat ideal per ser directiu del Barça.
Francesc Closa: La seva trajectòria ha estat meteòrica, doncs va entrar al club com a un dels vispresidents seguint un camí elegant i que el dignifica, a saber: és el cosí de l'amic Joan. Les seves actuacions han estat magistrals, però ens quedem amb els seus viatges amb Parera per sudamèrica, i el rendiment d'aquests viatges (en tots els aspectes).
Nuñistes varis: Nuñistes varis com pugui ser Xavier Aguilar -de qui recordem amb delit quan, indignat, s'aixecava el palc per insultar un linier al crit de "Comunista!"- s'encarreguen en els últims temps de criticar la tasca del seu ex-company Gaspart i de recordar els bons temps de l'època soviètica. El fet de que alguns afers poc clars amb la hisenda pública impedeixin que l'hereu i fill del sensei tingui cap opció, com seria desitjable i natural, farà que hagin de trobar un altre lloc on colocar-se per, again and again, tornar a pixar als lavabos del palc.
Gabriel Masfurroll: Un exemple per tots. En Gabi, que comparteix nom amb un reconegut pallasso, va entrar a la junta de l'amic Joan amb la voluntat de consens com a bandera. Sorgit del no res, es va presentar a les passades eleccions i ràpidament es va fer amb un lloc com a vispresident a la macrojunta de l'amic Joan, i allà ha aguantat fins que, amb la preceptiva elegància, ha apunyalat Gaspart per salvar-se el cul i , ja mateix, començar a buscar la manera de tornar a posar la poteta al palc. El millor és la seva tasca com a portaveu, i ens quedem amb un inoblidable article ple d'ensucrats elogis que li vem llegir sobre la figura del demòcrata Samaranch.
El del carrillo de los helados: Si, aquest també s'apunta a ser directiu del Barça, i és que aquí el que no corre vola. No, no sap de res, ni falta que fa. L'únic que compta és que té ganes de ser ric i de deixar-se veure pel palc del Camp Nou, i tot i que llur honradesa li resta opcions no el descartarem ni de bon tros. Si Joan Gaspart ha arribat a ser president del Barça, tot és possible.
Josep Lluís Nuñez: El Sensei Nuñez va ocupar la presidència durant més de vint anys amb una trajectòria exemplar basada en l'èxit de la seva gestió econòmica. En els seus primers anys va aconseguir reduir l'assistència al camp a unes 40000 persones -amb la comoditat que suposava no haver de fer cues a la sortida ni per comprar frankfurts, i tenint més espai per deixar dorres i bufandes al seient del costat-, però el fitxatge de Cruyff va girar la truita i el va situar en un segon pla. Posteriorment, va acomiadar Cruyff i va començar una carrera desaforada per liquidar tot record de l'època del Dream Team, i ho va fer amb la gestió econòmica com a bandera, i amb maniobres com les amortitzacions a deu i quinze anys dels fitxatges dels germans DeBoer i de Bolo Zentren, és a dir, amb senyorio i elegància, i essent la seva gestió afalagada com poques. Era una època tranquila en què el superàvit no faltava mai i el Barça d'handbol batia tots els rècords, mentre al palc directius i inspectors de l'hisenda pública es feien amics els uns amb els altres. La diversió no faltava amb mocadorades i conspiracions dels "medis" de comunicació, i el discurs fluid del sensei denunciant els madridistes infiltrats -al camp, a la Generalitat, a l'Ajuntament i a TV3-, ben assessorat per l'inigualable Domènech Garcia, portava el deliri a les grades. La marxa de Figo al Millor Club de l'Univers va ser el seu penúltim servei al Millor Club del Món, doncs l'últim va ser recomanar el vot per l'amic Joan a les eleccions del 2000. Aquellos barros.... D'ell ens quedem amb una portada del sainet satíric La Veu del Club, en què sota el titular "Contra qui juguem?" s'explicaven detalladament i amb l'ajuda d'un gràfic les conspiracions i les campanyes dels "medis" de comunicació que volien comprar el Barça.
